Les majories imaginàries del 2015

Comencem pel final, pel 20 de desembre passat: qui va guanyar les eleccions espanyoles? No pregunto qui va obtenir més diputats, que és el PP, sinó qui les va guanyar de debò, que és una cosa ben diferent. Junts pel Sí va ser la llista més votada el 27 de setembre, i amb molta diferència. Per què, doncs, la constitució del nou govern és un sainet? Si deixem Espanya i Catalunya i observem les eleccions portugueses del 4 d’octubre passat constatarem tot just el mateix fenomen: el d’unes majories que, més que ser precàries o insuficients, resulten directament imaginàries. Qui va vèncer a Portugal? ¿Els conservadors, els socialistes, ni els uns ni els altres? No és gens clar, això. Va treure més escons Passos Coelho, però no governa. A França, les sempre insubstancials eleccions regionals del 6 de desembre (primera volta) es van aprofitar per decretar apocalípticament que el país ja estava en mans de l’extrema dreta...

En tots els casos que acabem d’esmentar, la reducció del problema a una qüestió d’aritmètica parlamentària resulta banal. Els escons representen vots, sí; però també persones, interessos corporatius, territoris, sentiments, ressentiments, memòria, amnèsia, il·lusions, desenganys. Representen igualment friccions generacionals inconfessables (aquesta clau, al meu modest entendre, és ara per ara la més important). D’una forma molt més inconcreta i volàtil, alguns vots estan relacionats amb les velles ideologies del segle XX. Tot plegat vol dir, ras i curt, que les dificultats per constituir un govern no són de cap manera un simple entrebanc parlamentari, sinó el reflex directe d’un enorme dilema social. A tots ens agrada pensar que les nostres idees són compartides per la majoria i que, en conseqüència, des d’una perspectiva democràtica, estem legitimats per ostentar el poder. Sovint, però, aquestes majories són borroses, o fins i tot imaginàries. L’any 2015 n’hem vist moltes, de majories miratge.

Tornem a casa nostra. Tal com alguns ja vam comentar molt abans de les eleccions del 27 de setembre, la naturalesa plebiscitària o no de la convocatòria s’establiria a posteriori, en funció dels resultats. Això és fer trampa, evidentment; però quan es té la paella pel mànec aquesta trampa rep el nom de legalitat. És així com el PP o el PSOE va interpretar —repeteixo: a posteriori— les xifres: allò havia estat un plebiscit en tota regla, i l’havia guanyat el no. I punt. Denunciar aquest truc de prestidigitadors maldestres no significa, però, que hàgim d’imaginar altres majories que tampoc no hi són (o que, si més no, resulten manifestament insuficients a l’hora d’emprendre determinats projectes polítics de gran abast). Amb l’excepció de casos molt i molt puntuals, la victòria en unes eleccions democràtiques no hauria de ser discutible, perquè això constitueix una perillosa frivolitat. A Catalunya Junts pel Sí va treure més diputats que ningú, i el partit més votat pels portuguesos va ser Portugal à Frente, i a Espanya el PP. Penso que ignorar o relativitzar aquestes victòries no és seriós, ni políticament legítim. Una altra cosa ben diferent és parlar de majories reals, és a dir, d’una hegemonia que va molt més enllà de la pura lògica dels escons. És evident, per exemple, que el PP ha perdut una hegemonia que, fins fa ben poc, era real a Espanya. La conclusió temerària seria que la dreta espanyola de matriu franquista —no només el PP— està en hores baixes...

I ara ens podríem preguntar: si les majories parlamentàries es dirimeixen a les urnes, ¿com es consoliden les majories socials reals? Al meu entendre, a còpia de canvis de mentalitat tan lents que, per norma general, tenen un abast generacional. Franco va morir fa 40 anys, però la mentalitat del franquisme segueix ben viva. Certificar que aquell règim ja no existeix no serveix de gran cosa, encara que es tracti d’una evidència històrica. O a l’inrevés: postular una nova hegemonia no fa que aquesta s’arribi a manifestar per art de màgia. La Sexta, per exemple, es va treure Pablo Iglesias de la màniga; i el fenomen Ada Colau resulta inintel·ligible sense la sobreexposició mediàtica de l’activista quan era líder de la PAH. ¿N’hi ha prou, doncs, per parlar d’una nova majoria? Millor que quedem d’aquí quatre anys i en parlem, no fos cas que estiguem confonent una anècdota vistosa amb un canvi real... De moment jo crec que en tindríem més que de sobres començant a distingir amb claredat entre majories parlamentàries, majories socials, minories amplificades artificialment, simples miratges autocomplaents i moltes altres il·lusions òptiques.