Un nen posa en evidència Pedro Sánchez
Dilluns a la nit a Telecinco, al programa 26J. Quiero gobernar, d’Ana Rosa Quintana, vam descobrir el Nacho. És el programa on els nens entrevisten els candidats a les eleccions i aquell dia tocava Pedro Sánchez. El Nacho té deu anys, va dir que voldrà estudiar ciències polítiques i ser president del govern. Es va confessar simpatitzant de Podem. El nano, papissot, tenia uns coneixements sobre política superiors a la mitjana dels adults (inclosa l’Ana Rosa). Va explicar què implicaria el sorpasso, com havien evolucionat les negociacions fracassades entre els partits i demanava explicacions sobre les beques universitàries.
Tot just començar una nena li va preguntar al líder dels socialistes què pensava fer amb Catalunya perquè ella no volia que els catalans marxéssim d’Espanya. Pedro Sánchez va fer una comparació: “ Esto es como cuando tienes un grupo de amigas y de repente hay una que se quiere ir de la panda. Pues lo que tienes que hacer es convencerla de que hay cosas muy buenas en el grupo de amigas, que compartís muchísimas cosas… Y Rajoy ¿qué es lo que hace? Decirle a la amiga: «Bueno, si te quieres ir, vete». Lo que él intenta es enfrentarse”.
Aquest és el primer avantatge de barrejar política i nens: simplificar els missatges fins a un nivell d’infantilisme per distorsionar-los. ¿Rajoy diu als catalans que marxem si volem? Al polític no el va desmentir ni l’Ana Rosa.
Al final del programa, el Nacho va aixecar el braç i li va dir a Sánchez que discrepava amb ell: “Lo que no me gusta es que no puedes estar obligando a los catalanes a que no puedan decidir. Con el ejemplo que tú has puesto de la panda de amigos, pues si la amiga quiere irse y no hay manera de razonar con ella, por lo menos vamos a dejar que decida. Que todos los catalanes decidan si quieren seguir formando parte de España o no”. I Sánchez, veient que l’exemple li havia explotat a la cara i que fins i tot a un nen de deu anys el dret a decidir li semblava d’allò més elemental, va exercir com a polític i va embolicar la criatura: “Yo estoy de acuerdo que hay que votar. ¿Pero es mejor votar un acuerdo o votar que se vayan?” I el nen s’hi va tornar, valent: “Yo querría que os pusierais de acuerdo. Pero que no fuera una imposición”. I Pedro Sánchez va tancar l’assumpte ràpid deixant el nen amb la paraula a la boca: “Pues estamos de acuerdo”. Li va donar la mà i va mirar cap a una altra banda. El Nacho feia cara que li acabaven de donar gat per llebre perquè ell no s’estava referint a allò. Va mirar l’Ana Rosa, però ella va posar el punt final. Aquest és el magnífic segon avantatge d’ajuntar els polítics amb les criatures. Que encara que et passin la mà per la cara, els pots fer callar quan et convé.
