Si no ho fem tot no som res

Llibertat és decidir a què dediques les hores. Però ben poca gent lliure està a gust amb l'ús del temps conquerit. L'autocrítica habitual és no dedicar prou temps a algú o alguna cosa, no tenir temps per a tu. Jo encara he conviscut amb generacions que regalaven amb un somriure hores i hores a la vida contemplativa (a matar el temps), fins que la tele va anar conquerint aquestes jornades. De la societat que s'avorria massa vam fer el salt a la societat en què avorrir-se és de covards. Mai havíem arribat a un extrem de desesperació en què l'oferta és tan addictiva que malvivim a la recerca del nostre temps perdut. El truc és senzill i infal·lible: la condemna és voluntària, creiem que som nosaltres els que volem fer totes aquestes coses. No és que vulguem, és que les necessitem per a la nostra realització. Si no ho fem tot no som res. El moment de dimissió definitiu és quan t'has venut ja fins i tot aquells minuts necessaris per qüestionar-te si la teva agenda té algun sentit. Quan robes hores al llit, hipoteques qualsevol estona perduda, omples de soroll tots els silencis per evitar la temptació de pensar i empaites com un foll un rellotge accelerat, has arribat a la màxima esclavitud possible i la més perillosa, perquè n'ets tu el responsable. L'irresponsable, per ser més exactes. Necessitaries l'estoneta que no tens per sentir-te ridícul, adonar-te'n, pensar a alliberar-te.