Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

La política de tots contra tots, com al pati

De s que treballo de director estic aprenent coses. A plànyer els polítics, per exemple. Abans era crític amb ells i prou, ara que els vaig coneixent sóc més crític, però alhora se'm fan entranyables. Reben tant, pobrissons. S'han de sentir tan sols. Han d'endurir tant la pell per subsistir. Jo pensava que això que el principal enemic era al propi partit era una exageració, o una broma. I no: és cert. Cada número 1 més que un número 2 té un número -1, que procura deixar-lo a zero. En general els atabala més la quota mediàtica de segons qui dels seus que de qualsevol de l'oposició. I la paranoia és tan elevada que a la mínima t'acusen d'afavorir un sector del seu partit que no sabies ni que existia. Si tenen més sectors que militants!

Posem-nos a la seva pell: no poder confiar en ningú, haver de dedicar tot el temps i l'energia a detectar traïcions, a conspirar, a salvar el càrrec. O a celebrar derrotes que ensorren el teu partit però et donen la raó a tu perquè no et van fer cas. Els exigim una mirada a llarg termini, però no saben si seguiran demà. Els reclamem joc en equip, però juguen sense entrenador, com al pati, tots contra tots.

Els planyo molt, de debò. Viuen en un ecosistema tan cruel, tenen tan poques opcions de sortir-se'n, que just quan els acabo de plànyer m'adono que hauria de començar també a plànyer els seus pacients. Pobres, ells, doncs, i pobrets de nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT