Publicitat
Publicitat

El suïcidi econòmic d'Europa

Dissabte de la setmana passada The Times informava d'un fenomen que, pel que es veu, està creixent a Europa: els suïcidis "deguts a la crisi econòmica", persones que es treuen la vida desesperades per l'atur i les fallides empresarials. Era un article que trencava el cor. Però estic segur que jo no era l'únic lector -sobretot entre els economistes- que es preguntava si el que hi ha al darrere de tota aquesta història no són tant les persones com, sobretot, l'aparent determinació dels líders europeus de cometre un suïcidi econòmic que afecti el Vell Continent en conjunt.

Fa uns quants mesos jo estava una mica esperançat respecte a Europa. Recordareu que, a finals de la tardor, Europa semblava a punt d'enfonsar-se en un col·lapse financer, però el Banc Central Europeu va acudir a rescatar el Vell Continent. Va oferir als bancs europeus línies de crèdit obertes a condició que posessin com a garantia els bons dels governs; la mesura, que va ajudar directament els bancs i indirectament els governs, va posar fi al pànic.

La pregunta aleshores era si aquesta acció valenta i eficaç seria el començament d'un replantejament més ampli; si els líders europeus aprofitarien el respir que els havia donat el BCE per reconsiderar, en primer lloc, les polítiques que han portat a aquesta situació.

Però no ho han fet, sinó que han redoblat l'aposta per unes polítiques i unes idees fracassades. I cada vegada és més difícil creure que alguna cosa els farà canviar de rumb.

Fixeu-vos en la situació d'Espanya, que és ara l'epicentre de la crisi. Ni parlar-ne, de recessió; Espanya està en plena depressió, amb un índex d'atur del 23,6%, comparable al dels Estats Units en els pitjors moments de la Gran Depressió, i amb una taxa d'atur juvenil que supera el 50%. Això no pot seguir així, i la certesa que no pot seguir així és el que fa pujar cada vegada més els interessos del deute espanyol.

En certa manera, en realitat tant és el motiu pel qual Espanya ha arribat a aquest punt, però val pena assenyalar que el problema espanyol no s'assembla gens als contes moralistes que són tan populars entre els alts càrrecs europeus, sobretot a Alemanya. Espanya no ha estat un país malbaratador: la vigília de la crisi tenia un nivell de deute baix i superàvit pressupostari. Però, per desgràcia, també tenia una gegantina bombolla immobiliària, una bombolla que va ser possible, en gran part, gràcies als enormes préstecs dels bancs alemanys als seus homòlegs espanyols. Quan la bombolla va esclatar, van deixar l'economia espanyola a l'estacada; els problemes fiscals d'Espanya són una conseqüència de la depressió, no la causa.

Malgrat tot, la recepta que arriba de Berlín i Frankfurt és -ho heu endevinat- més austeritat fiscal encara.

Això és, per dir-ho sense embuts, una bogeria. Europa ja té l'experiència d'uns quants anys de durs programes d'austeritat, i els resultats són exactament els que els estudiants de la història van preveure: aquests programes enfonsen encara més en la depressió les economies ja deprimides. I com que els inversors es fixen en l'estat de l'economia d'un país per valorar la seva capacitat de pagar el deute, els programes d'austeritat ni tan sols han servit per rebaixar els interessos.

¿I quina és l'alternativa? Doncs bé, en la dècada del 1930 -una època que l'actual Europa comença a reproduir cada vegada amb més fidelitat- la condició essencial per a la recuperació era sortir del patró or. La mesura equivalent seria ara sortir de l'euro i tornar a implantar les monedes nacionals. Es pot dir que això és inconcebible i que seria un fet summament perjudicial, tant des del punt de vista econòmic com des del polític. Però el que és de debò inconcebible és seguir, com fins ara, imposant mesures d'austeritat cada vegada més dures a països que ja estan patint un atur propi de l'època de la Depressió.

Així doncs, si els líders europeus volguessin de debò salvar l'euro, buscarien una alternativa. I, en realitat, és bastant clar quina ha de ser aquesta alternativa. El Vell Continent necessita unes polítiques monetàries més expansives, i el Banc Central Europeu ha d'estar disposat -i ho ha de dir- a acceptar una inflació una mica més alta: el Vell Continent necessita polítiques fiscals més expansives, amb uns pressupostos alemanys que compensin l'austeritat d'Espanya i d'altres països europeus perifèrics en dificultats, en lloc de reforçar-la. Fins i tot amb aquests polítiques aquests estats perifèrics afrontarien uns anys molt difícils. Però, si més no, hi hauria alguna esperança de recuperació.

El que veiem, però, és una inflexibilitat inamovible. Al març els líders europeus van signar un pacte fiscal que va blindar l'austeritat fiscal com a resposta a tots i cadascun dels problemes. Mentrestant, els dirigents del Banc Central insisteixen a recalcar que apujaran els interessos davant del més mínim indici d'augment de la inflació.

Així doncs, és difícil evitar la desesperació. En lloc d'admetre que s'han equivocat, els líders europeus semblen decidits a estimbar l'economia -i tota la societat- daltabaix d'un precipici. I el preu el pagarà el món sencer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT