Publicitat
Publicitat

El reconeixement internacional d’un nou estat

Autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així

Autodeclarar-se com un estat, ho haig de dir clarament, no implica convertir-se de manera automàtica en un estat, ja que es necessita un reconeixement dels altres per ser-ho de veritat. De fet, la instància que a escala internacional dona aquest reconeixement són les Nacions Unides, primer com a recomanació del Consell de Seguretat i després per l’aprovació de l’Assemblea General (article 4 de la Carta fundacional). Si vols i no pots entrar a les Nacions Unides, no existeixes com a estat, i et quedes en uns llimbs jurídics, com li passa ara a Kosovo, malgrat que molts estats l’han reconegut.

Des del 1990 les Nacions Unides han acollit 38 estats, una quantitat respectable que denota activitat en aquest sentit. Però cal mirar cas per cas per veure el que ha passat, i especialment el que no ha passat i probablement no passarà. D’entrada, 18 dels 38 països esmentats són repúbliques que es van independitzar després de la dissolució de dues federacions. Dotze estats són repúbliques que es van fer independents quan es va dissoldre l’URSS, en un breu període tempestuós però irreversible. Les bàltiques van entrar a l’ONU el 1991, i la resta el 1992. Sis nous estats es van crear i van entrar a l’ONU quan va passar el mateix a l’antiga Iugoslàvia (Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia), tot i que van entrar a l’ONU en anys diferents. Kosovo, com ja he dit, haurà d’esperar. En el cas de l’antiga Iugoslàvia, va ser al preu de diverses guerres, de difícil oblit a Europa.

En sis casos més (Liechtenstein, Mònaco, les dues Corees, San Marino i Suïssa) es tracta de països que ja eren independents i reconeguts internacionalment, però que no eren a l’ONU. Es tractava d’una qüestió de procediment, no de discussió política. En set casos més es tracta de petites illes del Pacífic (Illes Marshall, Kiribati, Micronèsia, Nauru, Palau, Tonga i Tuvalu) que eren colònies dels Estats Units, del Regne Unit o d’Austràlia, i que es van acollir al procés de descolonització i al dret d’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides per a aquests casos (article 2 de la Carta, desenvolupat per la resolució 1.514 de l’Assemblea General del 1960 i la 2.625 del 1970). I caldria afegir-hi un país africà, Namíbia, que el 1990 va entrar a l’ONU després de deslliurar-se de l’ocupació sud-africana.

Autodeclarar-se com un estat no implica convertir-se de manera automàtica en un estat

Ens queden sis casos més, que són els més interessants. Dos fan referència a la partició difícil, però amistosa, de Txecoslovàquia, que va donar lloc a la República Txeca i Eslovàquia. No crec que ens hàgim d’emmirallar en aquest cas, tot i que se’n poden aprendre lliçons, ja que Txecoslovàquia no va poder celebrar eleccions lliures fins al 1990. La dissolució es va fer el 1993, i el mateix any els dos nous països ja van entrar a les Nacions Unides. Un altre cas realment singular és el d’Andorra, que va entrar a l’ONU el 1993, després de set segles de no tenir un autèntic autogovern ni Constitució. Tot i que continua sent un coprincipat, és un país independent, té eleccions lliures, el seu propi Parlament i cap de govern. Els altres tres casos de nous estats han estat el resultat de conflictes armats, amb diferents finals, però arrossegant centenars de milers de morts: Eritrea (que s’independitza d’Etiòpia) i Sudan del Sud (que es fa independent del Sudan després d’una llarguíssima i cruel guerra i un acord de pau que preveia un referèndum; tot i que és independent, no ha aixecat el cap i està immers en un nou conflicte). Finalment, ens queda Timor Oriental, excolònia portuguesa i després ocupada per Indonèsia, que va adquirir la independència el 2002, després d’una guerra molt bruta i amb la mediació de les Nacions Unides.

I aquí s’acaben els casos. I torno al començament, amb la primera consideració. El tan debatut dret a l’autodeterminació, amb el qual com a concepte genèric podem estar d’acord molta gent, en la realitat de la política internacional és un dret que s’ha centrat en els països colonitzats, i, en menor mesura, com a derivació de la dissolució de federacions o la partició d’un país després d’una guerra. I les dues resolucions abans esmentades són molt explícites en un punt que no agradarà a molta gent, en referència al dret a la lliure determinació: diuen que tot intent encaminat a trencar totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d’un país o la unitat política d’estats sobirans i independents és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta. En altres paraules, i amb això acabo la reflexió, autoindependitzar-se probablement no suposarà ser reconeguts internacionalment de manera automàtica o en un breu termini, perquè les coses no funcionen així, agradi o no, tot i que sempre es pot dir que Catalunya podria crear un nou precedent, però això ja és especular molt. A partir d’aquí, deixo que els lectors en treguin les seves pròpies conclusions, especialment pel que fa al ritme i al mètode de fer les coses a casa nostra.

Més continguts de