Publicitat
Publicitat

Una vida per la Generalitat a l'exili

Víctor Torres i Perenya (1915-2011) va ser fill de dues nissagues de republicans que, des de finals del segle XIX, varen tenir un paper capdavanter en la política lleidatana i, amb l'adveniment de la Segona República, en la Catalunya autònoma. Del seu pare, Humbert Torres, va heretar la defensa dels ideals republicans i l'honestedat política. Afiliat a la Joventut Republicana de Lleida, el març del 1931 va adherir-se a ERC i, amb l'esclat de la Guerra Civil, va incorporar-se a la columna Macià-Companys.

Torres seria un més d'aquells joves que van viure l'experiència de l'exili entre la tragèdia política i humana i, alhora, l'empenta de la joventut. Eren massa joves per sentir que la guerra els havia trencat el futur, i, envoltant-lo tot, l'esperança del retorn, àncora de l'exili. Durant els années noires de la II Guerra Mundial a França, quan ser un rouge républicaine era una carta de presentació poc recomanable, viuria les reunions clandestines del grup de Montpeller, del qual formava part el seu pare, i que esdevindria el principal suport del president de la Generalitat, Josep Irla, després de l'assassinat de Companys. Torres hi defensaria el reconeixement i manteniment de les institucions de govern catalanes a l'exili davant de propostes que les donaven per superades després de l'experiència autonòmica republicana.

L'exili polític català era aleshores un trencaclosques, fragmentat i radicalitzat, que va fer una transició prematura davant la possibilitat de retornar i governar a Catalunya. Un exili que va esgotar en lluites intestines les escasses vies de diàleg que va obrir per construir un bloc unitari, alhora que anava reconduint l'acció i el discurs segons els canvis que se succeïen en la política internacional. Víctor Torres va esdevenir una peça clau d'aquella Generalitat que, a partir del 1948, esdevindria obligadament presidencialista. En el cas d'Irla, a causa de la seva fallida vocació unitària i per la manca de recursos financers. El gener del 1948, Irla va dissoldre el primer i únic govern de la Generalitat a l'exili. En aquells dies, una bona part de les organitzacions polítiques donaven suport al líder socialista Indalecio Prieto (PSOE), per tal d'aconseguir arribar a un pacte amb els monàrquics de don Joan de Borbó, a través de José María Gil Robles, i posar fi a la dictadura. Apareixia com l'última possibilitat davant del fracàs dels governs republicans de l'exili a l'ONU. Per als republicans com Víctor Torres, aquella alternativa constituïa una dolorosa renúncia que ni tan sols assegurava el restabliment de l'autonomia.

Amb la dissolució del govern català va desaparèixer la sotssecretaria de la Presidència, que havia estat dirigida per Rafael Closas, i en el seu lloc es va crear la secretaria general de la Presidència, al capdavant de la qual Irla va nomenar Víctor Torres. Tenia la seu a París, en un pis del carrer Washington número 10. Torres, que havia estat secretari de Miquel Santaló al ministeri d'Instrucció Pública a l'exili, va donar proves dels seus dots organitzatius. Va continuar amb l'obra encetada pel govern amb els Serveis d'Ajut i d'Informació i va crear el Servei Social, el qual tenia per objecte facilitar la formació tècnica als joves (i no tan joves) catalans exiliats perquè poguessin optar al mercat de treball qualificat. Va aconseguir la col·laboració de més de dos-cents centres professionals francesos, repartits entre París, Tolosa i Lió. A la secretaria va comptar amb la col·laboració de Joan Tauler, Salvador Puigvert, Just Cabot, Armand Obiols, Rafael Tasis, Eugeni Xammar, Granier Barrera, Josep Fontbernat i Emili Vigo, secretari particular d'Irla. A l'inici de l'actuació de la secretaria, la Generalitat encara percebia del govern republicà uns "avançaments reintegrables" que s'havien reduït dràsticament a 250.000 francs, motiu pel qual va haver de posar fi a la publicació de la Revista de Catalunya , que havia tornat a revifar el 1947. El butlletí de la Generalitat que es publicava a París correria la mateixa sort el 1948.

Amb una situació econòmica cada vegada més compromesa, la secretaria va acabar mantenint les estructures mínimes. Si el 1948 l'esperança del retorn havia finit, el 1951 va quedar enterrada després que l'ONU va resoldre el retorn dels ambaixadors a Espanya. Era el ple reconeixement del franquisme. Torres donava senyals d'esgotament. No tenia recursos per continuar l'obra de la Generalitat i el seu pare no trigaria a marxar a Catalunya, però va continuar col·laborant en el que Irla i Josep Tarradellas, secretari general d'ERC, li varen demanar. Després de la dimissió d'Irla i la desaparició definitiva de la secretaria, encara ho continuaria fent amb la Generalitat de Tarradellas.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT