Publicitat
Publicitat

La vida que aprenc (i escric)

DEMÀ PUBLICARÉ LA COLUMNA 2000 a l’ARA. Aprofito la 1999 per confessar que tenir aquest racó diari és el millor que m’ha passat mai. El privilegi d’escriure i la sort immensa de ser llegit, de notar que sou aquí.

Les estic rellegint per primer cop per aplegar-ne una tria i m’adono que n’he fet de molt fluixes, i en demano disculpes: és la cura d’humilitat d’escriure cada dia el que penses o sents, que hi ha tardes que no acabes de saber fixar les idees o les emocions. I aquest treball que neix en brut, aquests apunts que passo en net de pressa i comparteixo gairebé en directe, sovint tenen més caos que lucidesa. Sort que alguna vegada la flauta sona per casualitat i algun article l’enlaireu i el feu vostre i vola per WhatsApp, aterra en alguna carpeta de retalls o descansa en un suro. Això sí que emociona i dóna sentit als intents fallits, a l’entrenament de cada dia.

He de donar les gràcies a molta gent, sobretot als que des de l’inici em retreien que un director no podia parlar de fets quotidians, que havia d’abordar el que és important i influent, la política i l’economia. Em van convèncer de tot el contrari. Cada cop m’interessa més la vida i qui la viu amb entusiasme.

Aquests articles són testimoni de la vida que aprenc. Prou que sé que la vida s’aprèn vivint-la, a vegades a patacades, però mirar d’endreçar-ho en 1.800 caràcters en consolida l’aprenentatge. Dos mil articles després m’adono que com més sincer sigui el que escrius, com més veritat surti de l’ànima, més universal es torna, més interpel·la els altres. Sembla que parles de tu i retrates estats d’ànim col·lectius, la condició humana. Quin regal, sentir “Avui has escrit el que sento i no sabia com dir”.

Que algú et digui això ja justifica l’esforç més gran i difícil, el de no tenir por del que diran ni vergonya de despullar-te si intueixes que pot ser útil. L’esforç d’intentar escriure amb llibertat.

Més continguts de