I si la culpa fos del David Fernàndez? / El país dels enterramorts

I si la culpa fos del David Fernàndez?

Un petit empresari del món de les lletres catalanes -no tingueu en compte la redundància- em va dir, fa uns dies, explicant-me el seu vot per la CUP del 27 de setembre: “Jo vaig votar el David Fernàndez en la persona de l’Antonio Baños i ara em trobo l’Anna Gabriel”. La frase, en sentit literal, és una descripció de la realitat. La interpretació entre línies permet entendre que la CUP arribés als 337.794 vots, pràcticament tripliqués els seus resultats del 2012 i s’hagi convertit en la clau de la governabilitat i del mal humor de molts catalans, especialment dels 1.628.714 que van votar una llista que -ja n’hem fet, ja, de coses estranyes- encapçalava Raül Romeva. No diré res de l’Anna Gabriel, que prou que és l’esca del pecat de l’última setmana. Sí que m’agradaria que Antonio Baños expliqués, en públic, el que em consta que desvela en algun sopar privat. Per què després de ser la revelació de la campanya electoral va plegar al minut u del partit? Què va veure? Què va sentir en aquesta CUP que sempre podrà exhibir el cap d’Artur Mas com a trofeu de caça? I ara encara més, que sabem que el van capturar amb un parany. Per fer-lo fora, van signar un contracte que ja és paper mullat. Si parlo de David Fernàndez és perquè em fa l’efecte que moltes de les simpaties i alguns milers de vots que va congriar la CUP van ser gràcies a aquest periodista convertit en polític accidental. Tenia el carisma tranquil, la modèstia d’un líder malgré lui i la intel·ligència emocional per comunicar amb la gent. Poques vegades una retòrica tan barroca havia dit tantes coses. Si més no, ho semblava. Parlava baixet perquè paréssim l’orella i anaven a poc a poc -deien- perquè anaven lluny. Sense ell, van contra direcció.

El país dels enterramorts

Dels polítics unionistes ja ens ho esperàvem. Dels articulistes que legítimament els fa urticària l’estelada, també. Dels tertulians que porten anys espantats amb el procés, encara més. Però, tot d’una, així que la CUP ha esguerrat els primers pressupostos de Junts pel Sí, han tornat a sortir tots en tromba per posar en circulació el vaticini de sempre: el procés s’ha acabat. “S’ha acabat la broma”, per dir-ho en termes garcía-albiolescos. Benvinguts al país dels enterramorts. Parlo d’aquí i no de les Espanyes. ¿Us heu adonat de quantes vegades, en els últims anys, han cantat ja les absoltes a la independència de Catalunya? Quan Jordi Pujol va ensenyar les vergonyes, van dir-nos que era un cop definitiu al procés. Passat el desànim col·lectiu i la decepció per les misèries d’un Molt Honorable que no n’era tant, la il·lusió pel procés no se’n va ressentir. Quan en una manifestació de la Diada hi ha hagut menys gent que l’any anterior, ens han volgut fer creure que el procés estava mort. Quan Junts pel Sí es va quedar amb 62 diputats, es va tornar a enterrar el procés. I què hem de dir dels tres mesos en què semblava impossible formar govern? Finalment, quan Artur Mas va fer el pas al costat, se’ns va repetir, amb un argument contundent, que, sense el líder, el procés estava mort i enterrat. És veritat que l’independentisme ha fet algunes palades per cavar la pròpia fossa, però la realitat és que al Parlament hi ha, per primera vegada, 83 de 135 diputats que volen un referèndum i una majoria de diputats independentistes com no hi havia hagut mai. Segurament no són prou gent per arribar a Ítaca. Però, de moment, no conec ningú que hagi baixat de la barca. A veure si encara els donarem un disgust...