Canviar el sistema sanitari?
Catalunya té transferides des del 1981 bona part de les competències en sanitat. Per als independentistes, però, l’objectiu és tenir-les totes per traçar una política sanitària pròpia
BarcelonaCatalunya té transferides des del 1981 bona part de les competències en sanitat. Per als independentistes, però, l’objectiu és tenir-les totes per traçar una política sanitària pròpia, a més de gestionar directament tots els recursos econòmics. Així, una de les competències que reclama la Generalitat és en matèria de política farmacèutica i de medicaments. Els contraris a una República Catalana no veuen que un estat propi pugui millorar el sistema sanitari, i valoren la qualitat del model espanyol com un dels millors del món. Tot i això, també existeixen veus crítiques que censuren que, més enllà del debat sobre la independència, la sanitat no sigui una prioritat ni per a la Generalitat ni per a la Moncloa. Els partits d’esquerra han sigut bel·ligerants a l’hora de lluitar contra les retallades dels últims anys, tant a l’Estat com a Catalunya, i consideren que el sistema s’està privatitzant. Això sí, aposten per reformar-lo des de dins, sense haver de trencar amb l’estat espanyol. Les preguntes a respondre l’1 d’octubre, doncs, podrien ser si cal una nova República Catalana per millorar el sistema sanitari o si realment canviaria molt el model si Catalunya tingués un estat propi.
UN MODEL PROPI
L’any 2014, l’euro per recepta va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional per invasió de competències. El Govern defensava la mesura com una manera d’evitar retallades i racionalitzar la despesa pública -els sindicats s’hi havien oposat-. La política farmacèutica és precisament un dels eixos sanitaris que no controla la Generalitat sinó que depèn de l’Estat, i és també on el govern espanyol posa “més obstacles”, assegura el professor del departament d’economia i empresa de la Universitat Pompeu Fabra Jaume Puig-Junoy.
Actualment, Catalunya destina al voltant d’un 5% del seu PIB a sanitat. En una nova República, sense estar lligats al model de finançament, els recursos que es destinarien a la sanitat “dependrien de les prioritats” del Govern, com explica Puig-Junoy. El cofundador del Centre de Recerca en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López Casasnovas, de fet, assegura que Catalunya es faria responsable de “les prioritats sanitàries sense condicionaments legals ni financers de qui ara ho fa per nosaltres de manera prou deficient”. Així, un dels aspectes que podria regular és un possible model de copagament farmacèutic, que Puig-Junoy creu que es podria “assimilar a països europeus i posar un límit màxim en funció de la renda”. A Alemanya, per exemple, explica que el límit està entre un 1% i un 2% anual; en canvi, a l’Estat no hi ha un topall i les persones actives poden arribar a pagar entre un 40% i un 50% a l’any, cosa que pot suposar “un problema per adquirir medicaments”.
Segons López Casasnovas, una Catalunya independent també podria fer un “catàleg bàsic de prestacions propi, una política de personal i salarial específica, i una combinació de finançament entre usuaris i contribuents més apropiada al segle que vivim”. L’economista de la salut Anna García-Altés també creu que el Govern podria fer una “millor avaluació” de les polítiques sanitàries, és a dir, de quins fàrmacs funcionen i quins no. Un aspecte que actualment competeix a l’Estat i que assegura que “fa poc”.
UN SISTEMA QUE FUNCIONA
Les retallades que s’han fet en sanitat en els últims anys han fet que sindicats i partits d’esquerres hagin posat en dubte la gestió de la Generalitat en matèria sanitària. El fet que el Govern tingui transferides bona part de les competències -però que no en gestioni directament la totalitat dels recursos econòmics- fa que les crítiques -de partidaris i detractors- es focalitzin en la gestió que fa l’executiu català. Dirigents de Podem com Albano Dante Fachin han estat dels més bel·ligerants a l’hora de criticar el model público-privat que té Catalunya en matèria sanitària. Fachin ha censurat reiteradament l’actual model perquè considera que s’està privatitzant a través de la gestió de centres hospitalaris per part d’agents privats.
De fet, fins i tot veus properes al sobiranisme admeten que una Catalunya independent tindria un model molt similar a l’actual: el mateix exconseller de Salut Boi Ruiz l’any 2014 ja afirmava que no s’imaginava “un sistema sanitari diferent en una Catalunya independent”. Per a l’exconseller, el que li faltava a l’actual model era afegir “un catàleg de prestacions i elements decisoris per assumir les prestacions farmacèutiques”. La Generalitat ha reclamat en diverses ocasions que l’Estat compleixi amb els pagaments compromesos en matèria sanitària perquè el Govern pugui arribar a totes les seves previsions pressupostàries en matèria sanitària. Així, la tesi de l’exconseller de Salut passava perquè l’Estat assumís les seves responsabilitats financeres perquè les mancances econòmiques no afectessin les polítiques sanitàries de la Generalitat.
El govern espanyol, per la seva banda, defensa la potencialitat i l’estructura del sistema sanitari estatal. L’única pista d’una possible reforma la va donar la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, que va sorprendre fa uns mesos quan va parlar d’“ajustar” el copagament farmacèutic per a aquells jubilats que cobren les pensions més altes. De moment, però, el canvi no ha tirat endavant i el model sanitari espanyol es manté intacte.
