Publicitat
Publicitat

EL PAÍS QUE VOLEM ARA (1): LA RAÓ

Com hem arribat fins aquí? Gènesi d'un desacord

Quatre estudiosos busquen les causes històriques que acceleren el divorci entre Catalunya i Espanya

Amb la derrota de la Guerra de Successió Catalunya va perdre la seva sobirania política, fonamentada en les seves Constitucions i privilegis. El país va passar a ser regit, com la resta de territoris d'Espanya, per unes lleis uniformitzadores que no admetien, a excepció dels territoris bascos forals, cap mena de particularitat.

Aquesta situació es va perllongar durant més de dos segles, fins que el catalanisme polític nascut a l'escalf de la Renaixença cultural i liderat per Enric Prat de la Riba va aconseguir la fita històrica d'agrupar tot el Principat de Catalunya sota l'únic govern de la Mancomunitat. A partir d'aquí ja no hi ha hagut marxa enrere en l'autogovern, si no ha estat motivada per un acte d'imposició forçada, militar o política, des del govern espanyol. Els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco van suspendre l'autonomia catalana en dues ocasions, i els lerrouxistes i la CEDA van fer el mateix després dels Fets d'Octubre del 1934.

Després de la mort de Franco, però, Catalunya entra en una fase esperançadora. El pacte constitucional és subscrit per tots els grans partits espanyols i Espanya esdevé un país profundament descentralitzat. En paral·lel, el procés de construcció europea afebleix els estats i fa impensable que es pugui produir cap altre cop militar. Malgrat aquest nou escenari, la desafecció política i social entre Catalunya i Espanya, entre catalans i espanyols, ha arribat a nivells inimaginables fa no gaire temps. Què ha passat en aquests trenta anys?


1. Quines causes històriques han dut a l'actual tensió entre Catalunya i Espanya?

2. Fins a quin punt el desplegament autonòmic ha influït en aquest desacord?

3. Què hauria de passar per fer remetre aquesta tensió?


Joan B. Culla PROFESSOR HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UAB

1. Les ocasions anteriors en què els catalans havien intentat fer-se una situació còmoda dins d'Espanya (1873, 1931…) havien acabat de manera abrupta i violenta, i això deixava oberta l'esperança que, en unes altres circumstàncies polítiques (sense la Guerra Civil Espanyola i sense la presència del dictador Francisco Franco, per exemple), l'èxit de l'encaix catalano-espanyol fos possible. Des de l'any 1977 ençà, però, no hi ha hagut cops d'estat ni dictadures militars, han governat tant aquí com allà les dretes i les esquerres, s'han assajat totes les tàctiques democràtiques imaginables, però malgrat tot això la impermeabilitat de la cultura política espanyola a les aspiracions catalanes s'ha mostrat del tot inalterable. La crisi econòmica està fent la resta.

2. La generalització autonòmica, coneguda popularment com el cafè per a tothom , en cap cas no va ser un error, sinó una hàbil maniobra per afeblir les autonomies basca i catalana, creant un efecte d'emulació (" No vamos a ser menos que los catalanes ") i una escalada de la despesa que, a la llarga, havia de resultar econòmicament insostenible i donar arguments al neounitarisme. I ara ens trobem que el president de la Rioja, un territori sense cap fonament ni geogràfic, ni demogràfic, ni històric, ni cultural, ni de cap mena per a ser comunitat autònoma, retreu als catalans que vulguem tenir televisió pròpia, representacions a l'estranger, etc. Ell, que no hauria d'haver passat de presidir una diputació provincial! És el món al revés.

3. Arribats al punt actual, amb l'experiència històrica acumulada i les decepcions que els catalans hem suportat des de l'any 2000, la situació em sembla irreversible. La cultura política espanyola no dóna cap símptoma de canvi, si no és en un sentit encara més unitarista, monoidentitari, monolingüe i excloent de tot allò que no s'ajusti al cànon hispano-espanyol . I la crisi econòmica està accentuant la sensació de la societat catalana de greuge i humiliació: és dur aparèixer com uns captaires quan, tot i la recessió, seguim sent un dels motors econòmics de l'estat espanyol.

Paul Preston CATEDRÀTIC D'HISTÒRIA LONDON SCHOOL

1. Si analitzem amb atenció els processos històrics espanyols durant un llarg període de temps, comprovarem que hi ha una història de mutu ressentiment que té un origen diferent en cadascuna de les parts del conflicte. Per la banda catalana, aquest ressentiment envers Espanya es fonamenta sobre causes històriques objectives: la derrota i l'ocupació del país repetides vegades per part d'Espanya sens dubte ha consolidat aquesta sensació de greuge i desconfiança. El règim del dictador Francisco Franco és en aquest sentit paradigmàtic: el general va buscar específicament la destrucció de la llengua i la cultura catalanes. Per la seva banda, el ressentiment del bàndol centralista envers Catalunya té uns fonaments diferents i es basen en l'enveja del benestar relatiu, primer de caràcter agrícola i després de caràcter industrial, i fins i tot d'un cert vigor cultural, que Catalunya sempre ha tingut. Aquest ressentiment espanyol anticatalà ha sobreviscut a la dictadura fins avui a causa del procés de rentat de cervell que va implementar el règim franquista a la població dels territoris no catalans de l'Estat.

2. El procés polític que va suposar la concessió d'autonomia a disset regions espanyoles, més enllà de les tres nacionalitats històriques que ho havien reclamat històricament, és percebut precisament per aquestes tres nacionalitats històriques com un instrument destinat a diluir el mateix procés i, fins i tot, a retallar els seus respectius drets històrics. El fet que, de retruc, aquest procés polític hagi afegit unes càrregues econòmiques massives a Espanya només ha servit per exacerbar l'alienació que ja acumulen els catalans i els bascos.

3. Aconseguir fer remetre aquesta tensió entre Catalunya i Espanya és un objectiu tan lloable com extremadament complicat. Per aconseguir aquest objectiu caldria una reforma constitucional i una reforma educativa d'una magnitud considerable. Però, per damunt de tot, requeriria que els partits polítics de Madrid, i molt especialment el PP, es comprometessin de debò a abandonar la retòrica anticatalana com a arma electoral.

Borja de Riquer CATEDRÀTIC HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA UAB

1. A les causes històriques prou conegudes per tothom s'hi ha d'afegir el deficient funcionament de l'actual sistema autonòmic espanyol, que ha demostrat ser força discriminatori per a Catalunya. La Constitució espanyola de l'any 1978, nascuda de la Transició després de la dictadura, no ha significat un punt de partida cap a una Espanya plurinacional i federalista, sinó un punt final intocable. En aquest sentit, la no-reforma de la Constitució en aquests 34 anys ha provocat una notable insatisfacció a Catalunya, que ha vist molt hipotecades les seves possibilitats com a país i pateix un espoli fiscal que fa perillar la seva estabilitat econòmica i social en el cas que aquesta situació es perllongui indefinidament.

2. El cafè per a tothom va ser una maniobra política dissenyada especialment per diluir el pes polític de les autonomies catalana i basca, per evitar l'establiment de relacions bilaterals (govern espanyol-Generalitat) i, a més, ha suposat unes noves plataformes de poder per als barons regionals de la UCD -després PP- i del PSOE. Avui alguns espanyolistes recalcitrants semblen penedits, però dubto que acabin proposant la liquidació del model autonòmic actualment vigent, en el qual han teixit, després de tants anys, massa interessos personals, polítics i econòmics. En aquest sentit, sempre els han resultat molt més útils, políticament i mediàticament, les campanyes habituals i recurrents contra els "insolidaris i egoistes" catalans.

3. Només caldria que els demòcrates espanyols acceptessin que Catalunya té el dret a modificar la seva situació dins l'Estat, sempre que la majoria dels seus ciutadans així ho volgués democràticament. Però, desafortunadament, em temo que aquest principi democràtic, exercit al Quebec més d'una vegada els últims anys i que aviat serà exercit també a Escòcia, a Espanya no és acceptat de cap de les maneres. Els polítics espanyols han imposat, com a dogma de fe, que no hi ha més nació que la seva, Espanya, i que els altres no tenim dret ni a vindicar la nostra pròpia nació. Avui la majoria dels polítics i intel·lectuals espanyols -tant de dretes com d'esquerres- subscriurien allò tan terrible de "antes roja que rota ". Davant d'aquestes actituds, clarament antidemocràtiques, els catalans no només ens hem de carregar de raons sinó que també cal mostrar tanta fortalesa com habilitat política.

Josep Fontana CATEDRÀTIC EMÈRIT D'HISTÒRIA UPF

1. Per parlar de les causes històriques em caldria un llibre sencer (que fa uns anys que estic escrivint, val a dir). En la base de la situació política actual hi ha la falta de comprensió per part de la majoria dels espanyols del fet que el poble català té una identitat pròpia, que no és fruit d'una política nacionalista contemporània, sinó que té les arrels en una tradició de constitucionalisme, que des de fa tres-cents anys ens ha portat a defensar la causa de la llibertat en tres guerres, i en l'empremta deixada en la nostra cultura per unes formes de vida diferents, lligades a les peculiaritats del treball de la terra i a l'experiència col·lectiva de dos segles d'industrialització profunda del país.

2. L'estat de les autonomies va ser una fórmula pensada per reduir el tema territorial a poca cosa més que una qüestió de finançament, de manera que es pogués satisfer a tothom amb un repartiment descentralitzat de recursos. Els polítics catalans que en el seu dia, amb més seny que intel·ligència, ho van acceptar són els responsables que avui se'ls pugui retreure que les seves reclamacions no van més enllà d'una demanda de diners. Que les coses eren molt més complexes ho tenia ben clar el mateix Felipe González quan l'any 1976, parlant amb el general Emilio Andrés Cassinello, es manifestava absolutament contrari als "concerts econòmics" i al fet hipotètic què hi hagués un partit socialista català independent de la matriu espanyola del PSOE.

3. El problema de la vertebració de l'Estat no em sembla que tingui gaire a veure amb el que ara plantegen ni els uns ni els altres, que són qüestions polítiques de vol més aviat baix. Pel que fa a la tensió actual, per altra banda, penso que es resoldrà com ha passat habitualment en aquests casos: després d'haver mobilitzat el personal fent-li creure que el que s'està debatent és una qüestió política fonamental, es negociaran, per dalt i ben discretament, les condicions polítiques d'un nou pacte financer, més que no pas fiscal, i seguirem tirant endavant fins que, a la pròxima crisi, es repetirà el cicle de trampes i d'enganys que assegura la supervivència d'aquest mediocre sistema de mitges llibertats en què vivim actualment els catalans.

Més continguts de