Publicitat
Publicitat

Rato, l'home que infla bombolles i fuig corrents

El fins ara president de Bankia ha esquivat les crítiques més dures, malgrat haver tolerat el boom immobiliari i no haver avisat de la crisi financera des de l'FMI

Rodrigo Rato Figaredo (Madrid, 1949) és, sens dubte, un dels polítics espanyols que més poder de gestió ha acumulat durant els anys daurats de l'economia espanyola i mundial. Un temps de creixement desorbitat amb els peus de fang, com s'ha comprovat temps després. L'exministre d'Economia i vicepresident d'Aznar, exdirector gerent del Fons Monetari Internacional (FMi) i, aviat, expresident de Bankia, ha tingut la capacitat d'inflar bombolles, no preveure els problemes el dia que explotessin i escapar abans que n'hagués de donar explicacions.

Privatitzacions i llei del sòl

Durant la campanya electoral, el PP va apuntar la idea (ningú es va creure que arribés a posar-se a la pràctica) de fer seure als tribunals de justícia aquells governants que portessin una administració a la fallida, a la ruïna financera. Òbviament, la proposta anava dirigida a l'"herència" que els deixava el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, una política de despesa que Brussel·les va tallar en sec el maig del 2010. Ningú a les files populars pensava en aquells que, abans, havien inflat la bombolla immobiliària que ara esclata i posa en problemes seriosos les entitats que més van jugar a aquell joc, com Bankia.

L'home que va atiar aquella política de creixement, sense preveure'n les conseqüències a llarg termini, va ser Rato, l'arquitecte econòmic dels governs de José María Aznar. Ell és el responsable de la llei liberalitzadora del sòl de 1998, feta amb el pretext que així baixarien els preus, i que no va poder aplicar integrament perquè el Tribunal Constitucional va decretar que envaïa competències. El temps es va encarregar de desmentir que els pisos s'abaratissin. Sota el seu mandat, la dreta espanyola també va portar a terme el gran pla de privatització d'empreses públiques dictat per Aznar.

Malgrat això, dins del seu partit ha aconseguit preservar la imatge de representant del liberalisme moderat, assenyat. Tant és així, que a la campanya del 2008, Mariano Rajoy el va fer reaparèixer en un míting electoral a Barcelona, per reforçar el perfil centrista i refrescar el paper clau del seu excompany de gabinet als Pactes del Majestic per atraure votants de CiU.

En un lloc com Catalunya, amb una important economia productiva, pel PP Rato era un actiu. Pels conservadors espanyols, lluny de fer-li pagar part de l'herència rebuda, és l'home que va portar Espanya a l'euro, va fer quadrar els comptes i va fer baixar l'atur. L'altra cara de la moneda.

Mirant cap a una altra banda a l'FMI

Perduda la batalla amb Rajoy pel lideratge del partit i la candidatura a presidir el govern espanyol, després de les eleccions del 2004 va aconseguir arribar a ser director gerent de l'FMI. En va plegar anticipadament el juny del 2007, davant l'enuig evident de socialistes i més discret dels populars: Espanya perdia un lloc clau a les finances internacionals. Tampoc aleshores, però, ningú li va retreure aquest comportament amb gaire vehemència, com a mínim en públic. Un informe d'aquest organisme, anys després, censurava la gestió de Rato, incapaç d'haver previst la duríssima crisi que s'estava gestant.

I ara, Bankia...

Retornat a Madrid, ell va ser l'home ideal per frenar les aspiracions d'Esperanza Aguirre per controlar Caja Madrid. Ella hi volia el seu número 2, Ignacio González, però va haver de cedir a una persona com Rato, l'aposta de Rajoy. La batalla interna al carrer Gènova va ser duríssima i les ferides van mantenir-se molt de temps obertes. El dia de la Comunitat de Madrid, el passat 2 de maig, assistia al besamans de la presidenta madrilenya durant la recepció oficial. Ara, el president espanyol, l'home que va fer confiança en l'exministre d'Economia aznarista, ha d'apagar el foc de la gestió de Bankia des de la Moncloa. I Rato, un cop més, fuig corrents.

Etiquetes

Més continguts de