No és massa tard per aturar la ruptura d’Espanya

Quan una democràcia envia la policia antidisturbis a apallissar velletes amb bastó perquè no votin, alguna cosa s’ha fet molt malament. Els catalans diuen que prop de 900 persones van resultar ferides per la policia en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre. Per greu que fos la provocació dels dirigents catalans organitzant una votació inconstitucional, la reacció del primer ministre, Mariano Rajoy, ha sumit Espanya en la crisi constitucional més greu des de l’intent de cop d’estat del 1981.

Si Rajoy es pensava que repartir garrotades frenaria el secessionisme, s’equivocava de mig a mig. S’ha ficat en un carreró sense sortida que ha donat ales als seus enemics i ha sorprès desagradablement els seus amics. El 3 d’octubre Catalunya, una de les regions més riques d’Espanya, va quedar paralitzada per una vaga per protestar contra aquests fets. Centenars de milers de persones es van manifestar per expressar la seva indignació.

La secessió seria un desastre per a Espanya. El país perdria la seva segona ciutat i s’arriscaria a perdre després el País Basc. La secessió també perjudicaria els catalans, i potser per això una majoria hi estan en contra. I la independència catalana probablement atiaria el separatisme en altres llocs d’Europa: un altre cop a Escòcia, sens dubte, però també al nord d’Itàlia, a Còrsega i, fins i tot, tal vegada a Baviera. Per evitar que s’agreugi la crisi, totes dues parts han de buscar un nou pacte constitucional. Però ni els uns ni els altres afluixen, i Catalunya està a punt de declarar la independència d’una manera unilateral i il·legal.

Després de Franco

Espanya té una por històrica al desmembrament. El secessionisme català va ser un dels factors que van provocar la Guerra Civil Espanyola. No hi ha dubte que molts espanyols comparteixen la indignació del rei, que en un discurs televisiu poc habitual va acusar els dirigents catalans d’haver vulnerat la Constitució del 1978 amb greu irresponsabilitat i deslleialtat. Al cap i a la fi, els catalans van votar massivament el pacte constitucional que ha consolidat la democràcia, ha promogut la prosperitat i ha donat un elevat grau d’autonomia a les regions espanyoles, inclosa Catalunya.

Una democràcia com cal s’ha d’atenir a l’imperi de la llei. És el que protegeix les llibertats democràtiques, però també la llibertat de les minories per expressar el seu descontentament. Fins al dia del referèndum ningú que hagués vist la vitalitat de Barcelona podia afirmar seriosament que Catalunya era víctima de cap opressió. Amb poques excepcions -quan cauen els imperis, sobretot-, el món en general prefereix la unitat nacional a l’autodeterminació de les minories nacionals. Molts dels estats que van aconseguir la independència arran de la caiguda de l’Imperi Soviètic es van incorporar a la Unió Europea, però ara la UE es mostra cautelosa i avisa els secessionistes que els nous estats no tenen dret a formar-ne part automàticament. Sense el suport d’Espanya, Catalunya es trobaria a l’altra banda d’una nova barrera de duanes.

Per tot això, el president català, Carles Puigdemont, no té prou arguments sòlids per la independència. Ni tampoc té prou suport. Va portar les lleis del referèndum al Parlament català, que les va aprovar per una estreta majoria i sense un debat com calia. Aquestes lleis no tenen una base legal sòlida. Abans del referèndum les enquestes apuntaven que només el 40%-45% dels catalans volien trencar amb Espanya. El 90% de vots favorables a la independència són el 90% d’una participació inferior a la meitat del cens, perquè la majoria dels que no se’n volen anar no han volgut votar-hi. Igual que els populistes d’altres països, Puigdemont ha ofert una visió simplista de la independència sense explicar-ne el cost ni com s’hi arribaria.

Però aquí no s’acaba la història. La democràcia es basa en el consentiment dels governats. Fins i tot alguns dels que no estan d’acord amb els mètodes de Puigdemont creuen que Catalunya reuneix les condicions per esdevenir un estat. Podria sobreviure econòmicament. Molts pensen que és una nació. Durant el règim autonòmic els dirigents catalans han promogut la llengua del país i la ideologia nacionalista.

El patiment d’Espanya

Sigui quina sigui la legalitat del separatisme, tan bon punt el desig d’independència arriba a un punt crític els governs poden abordar-lo de tres maneres: esclafar-lo, sotmetre-s’hi o negociar-hi de bona fe, sabent que el resultat final pot ser la separació.

Rajoy no ha sigut capaç d’entendre la naturalesa d’aquestes opcions. Primer va aturar els nacionalistes a través dels tribunals i, el cap de setmana passat, va recórrer a la força. El seu desplegament de policies per reprimir el referèndum català no era només un regal de propaganda sinó que, encara més important, va creuar una línia vermella. L’agressió contra multituds de ciutadans pacífics pot funcionar al Tibet però no es pot sostenir en una democràcia occidental. En la lluita entre la justícia formal i la justícia natural, la justícia natural sempre acaba guanyant. Les constitucions hi són per servir els ciutadans, no al revés. En lloc de defensar l’estat de dret com pretenia, el senyor Rajoy ha acabat entelant la legitimitat de l’estat espanyol.

¿Declararà la independència el senyor Puigdemont? Seria imprudent i irresponsable, però si ho fa el senyor Rajoy hauria de resistir la temptació de detenir líders catalans i, de moment, hauria d’evitar utilitzar la seva capacitat per suspendre l’autonomia. Ara mateix, qualsevol de les dues mesures no faria sinó agreujar els seus errors.

Només una negociació pot restablir la calma, i hauria de començar de manera immediata. Probablement encara es pot convèncer la majoria dels catalans amb l’oferta d’una autonomia més àmplia, incloent-hi la capacitat per conservar i augmentar els seus impostos propis, una protecció més gran de la llengua catalana i un cert reconeixement dels catalans com a “nació”. Rajoy fins i tot podria reprendre la idea de l’oposició socialista de convertir Espanya en un estat federal.

Tot acord, però, ha d’incloure l’opció d’un referèndum sobre la independència. La separació seria un canvi dolorós per a Catalunya i la resta d’Espanya, i per tant no s’ha de fer a la lleugera. El llindar mínim per a la independència hauria de ser una majoria dels catalans amb dret a vot. També seria sensat celebrar una votació de consulta sobre els termes d’una separació.

Tot i les mancances, David Cameron, ex primer ministre britànic, va permetre encertadament un referèndum sobre la independència escocesa el 2014. Va defensar que Escòcia es quedés i va guanyar la votació de manera convincent. Rajoy hauria de fer el mateix. Les raons per donar suport a la unitat d’Espanya són sòlides, però s’han de promoure amb la força dels arguments. Utilitzant només la força, el senyor Rajoy no evita la ruptura d’Espanya sinó que l’accelera.