Els acords autonòmics de PSOE i Podem tenyeixen els comptes de més despesa social

BarcelonaL’huracà popular va arrabassar a l’esquerra, sense gaires miraments, quasi tot el poder autonòmic entre el 2011 i el 2012. El declivi del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero va lliurar bona part dels executius territorials al PP, amb les úniques excepcions d’Andalusia i Astúries, fidels feus socialistes, i de Catalunya, País Basc i Canàries, amb governs nacionalistes. Tot i això, com un bumerang, les eleccions autonòmiques del 2015 van tornar a fer virar cap a l’esquerra gairebé tots aquells executius. Els conservadors, sense l’estat de gràcia de feia quatre anys i socarrats per les retallades i la corrupció, només van retenir Castella i Lleó, la Comunitat de Madrid, Múrcia i la Rioja -i Galícia, on les eleccions són aquest any-, mentre que l’esquerra va aconseguir recuperar set territoris gràcies als vots assolits i a fer possibles uns pactes que han sigut inviables a nivell estatal.

Podem no ha volgut entrar a cap govern autonòmic amb el PSOE -integra només el de Navarra, sense els socialistes-, però el seu vot ha sigut clau per a les seves investidures i per tirar endavant quasi tots els pressupostos dels governs de canvi, que ja marquen un viratge en el rumb respecte als seus predecessors. L’últim exemple són els comptes de Castella-la Manxa, validats fa una setmana amb els vots del PSOE i Podem. De fet, les úniques comunitats sense nous pressupostos, per ara, són Catalunya -que els vol començar a tramitar al maig- i Astúries -on Podem va ajudar a frenar la proposta de socialistes i IU-. Aquest mapa permet arribar a unes conclusions diàfanes: els nous executius d’esquerres han incrementat la despesa en salut i educació (un 7,9% i un 6%, respectivament) més del doble del que ho han fet els que retenen el color polític de fa un any (un 2,4% i un 3,1%). I aquest fet no es deu a que els governs de canvi augmentin especialment la despesa global, ja que ho fan en un 2,8% respecte el 2015, mentre que els de continuïtat ho fan en un 3,6%, més encara. Qüestions de prioritats que, per ara, no es traslladaran a la Moncloa.

Fi a les retallades

Un informe recent del ministeri d’Hisenda dibuixa una comparativa dels diversos comptes autonòmics -excepte els d’Extremadura i Castella-la Manxa, aprovats més tard-, amb aquestes dades incloses. Així, tot i que el vicepresident català, Oriol Junqueras, fa bandera de la seva negativa a aplicar les noves retallades que li exigeix l’executiu central per quadrar els comptes, el cert és que l’etapa de les tisorades ja està enterrada per tots els governs autonòmics. No n’hi ha ni un que aquest 2016 redueixi la despesa no financera, i fins i tot Galícia l’augmenta un 4,4%, i les Illes Balears i Andalusia, un 3,9%. El cert, però, és que els que concentren més els recursos en les polítiques socials són els que tenen nous inquilins d’esquerres, els quals, a més de la sanitat i l’educació, també incrementen més el pressupost en seguretat i protecció social -Navarra ho fa un 18,6%, i el País Valencià, un 17,4%.

En aquest sentit, els comptes d’aquests nous governs són fruit de l’entesa -amb vots a favor o abstencions, segons el que fos necessari- entre el PSOE i Podem -a part d’altres forces territorials o d’IU-, amb les úniques excepcions de Navarra -els socialistes es van oposar als pressupostos de les esquerres- i Extremadura -l’executiu del PSOE va tirar endavant la norma gràcies a les abstencions de PP i C’s. Per contra, l’altre partit estatal emergent, Ciutadans, tampoc no ha volgut formar part de cap govern i ha preferit validar els comptes de comunitats populars -Madrid, Múrcia, La Rioja i Castella i Lleó-, tot i que ha tingut més cintura que la formació de Pablo Iglesias i també ha facilitat l’aprovació de pressupostos socialistes a Andalusia i Extremadura.

Més ingressos per l’economia

Ara bé, ¿com s’ho han fet aquests executius per quadrar els comptes i, a la vegada, incrementar la despesa social amb aquestes proporcions (l’Aragó fins i tot ha augmentat un 12,6% els recursos en sanitat i un 9,3% en educació)? En general, els governs han pogut incrementar la despesa no financera un 2,08% de mitjana precisament perquè preveuen uns ingressos no financers un 5,95% superiors -sense comptar Extremadura i Castella-la Manxa, excloses de l’estudi del ministeri d’Hisenda-. I aquests nous recursos no arriben precisament de fórmules imaginatives, sinó senzillament per l’evolució positiva de l’economia.

Segons els pressupostos autonòmics, la participació de les comunitats en la recaptació dels grans impostos explica bona part de l’engreixament de les partides. En concret, les transferències arran de la recaptació de l’IVA creixen un 12,9%, les de l’IRPF, un 6,1%, i les de l’impost de societats, un 5,6%. De fet, les previsions d’ingressos per venda de patrimoni o per privatitzacions -uns capítols que van servir per quadrar de forma fictícia comptes anteriors- cauen entre un 12% i un 63%. Això no vol dir, però, que els governs no hagin espremut al seu torn les respectives competències fiscals, com és el cas de l’executiu de les Illes Balears, que recupera l’ecotaxa i reforma a l’alça els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni i el tram autonòmic de l’IRPF -incrementant el tipus a les rendes elevades.

Per la seva banda, el País Valencià fins i tot preveu en els seus pressupostos unes transferències de l’Estat 1.300 milions superiors a les aprovades pel govern central. És una fórmula de desobediència del límit de dèficit i de reivindicació d’un nou finançament que el govern català també estudia incloure en els seus comptes.

Així mateix, la caiguda del cost del deute públic en quatre comunitats (Aragó, Cantàbria, Madrid i País Valencià) permet igualment destinar els recursos a despeses no financeres. Una altra cosa és com es reparteixen aquests diners o quina era la situació de partida. I és que és més complicat augmentar el pressupost social en aquells territoris on les altres despeses s’havien minimitzat amb anterioritat.