La batalla per imposar el relat agita l’esquerra

MadridDilluns al matí es reunia a la seu del carrer Ferraz l’executiva federal del PSOE. Damunt la taula, Catalunya: trobar el to i, sense regatejar el suport al govern espanyol del PP per frenar el procés, construir ponts i no volar-los amb les forces catalanes. La trucada de Pedro Sánchez a Carles Puigdemont, que encara espera la salutació de Mariano Rajoy i Felip VI, n’és una bona mostra. Però els que eren presents a la reunió asseguren que, òbviament, hi va haver també referències a la governabilitat. Una cosa està, per obra i gràcia de Rajoy i el seu aparell polític i de propaganda, íntimament lligada a l’altra, i més tenint en compte que els partits catalans poden decantar instrumentalment majories. Sánchez continua dient no a Rajoy i a qualsevol candidat del PP. Els col·laboradors del secretari general del PSOE saben que implicar-se en el govern popular posa en risc el seu rol d’alternativa i, sobretot, accelera l’assalt dels barons, amb l’andalusa Susana Díaz al capdavant, al pont de comandament. Així, Sánchez és conscient que pot sobreviure si hi ha noves eleccions i que ho farà si és president amb el pacte “progressista” que busca amb Podem i el suport indirecte de C’s o dels catalans i IU.

Al PSOE, els membres de la direcció assumeixen que aquesta última possibilitat, la del pacte plural liderat per Sánchez, té opcions remotes, tan poques com l’acord amb el PP. Així, va prenent cos a Ferraz la possibilitat d’una nova cita amb les urnes. Tothom és conscient que en dos o tres mesos, abans de la convocatòria, hi haurà moltes negociacions i pressions, però estan perdent la por a tornar a votar, un escenari que hores després del 20-D s’assenyalava que només tindria dos beneficiaris: el PP i Podem.

Podem també veu més que factible repetir les eleccions. La relació entre Pablo Iglesias i Pedro Sánchez no és gens bona i els primers temptejos i la constitució de les Corts aquesta setmana no han fet més que augmentar la fractura. A la dreta, l’hegemonia del PP no està en qüestió. A l’esquerra, la campanya i els resultats no van servir per clarificar l’escenari (5,5 milions de vots per Sánchez, 5,2 per Iglesias i encara 1 per IU). Ara el PSOE i Podem lluiten, amb tota la duresa possible, per imposar el seu relat. Ho fan, segons admeten fonts d’un partiti l’altre, per carregar-se de munició davant unes noves eleccions.

Sánchez es va despertar tard

Va obrir les hostilitats Iglesias, envalentit en el tram final de la campanya, quan la mateixa nit electoral, amb el PSOE estabornit després de fer el pitjor resultat de la seva història, va instar a una alternativa d’esquerres que desallotgés el PP del govern. Sánchez va trigar a reaccionar i els seus ara ho lamenten. Quan ho va fer, va assumir la inviabilitat política d’un pacte amb el PP (engreixaria extraordinàriament Podem i obligaria el PSOE a comprometre’s amb les retallades que la UE demana al nou govern espanyol) i es va plantar a la Moncloa per dir a Rajoy que no i posar en circulació l’aposta per un govern “de progrés”.

Però en les primeres setmanes de tempteig han aparegut dos conflictes: Catalunya i la no concessió dels tres grups parlamentaris que Iglesias havia promès als seus socis catalans, valencians i gallecs. El PSOE va ordir un pacte a la mesa del Congrés que privarà Podem de més visibilitat i situa un dels seus dirigents, Patxi López, al capdavant de la institució. A canvi, el PP i C’s tenen a la mesa una majoria absoluta que no es correspon amb la correlació de forces al ple. Un fet durament criticat per Iglesias, que va tornar a denunciar “l’enorme distància” entre el que el PSOE diu en campanya i el que fa l’endemà. En aquest sentit, va fer notar que “els tres del búnquer” comencen a cavalcar junts. Podem lamenta aquests dies la diferència de tracte amb ERC i DL, a qui el PSOE ha facilitat els grups parlamentaris al Congrés i al Senat, malgrat que és cert que s’ha fet sense torturar el reglament de les cambres, com hauria calgut fer per complaure’ls a ells.

Populars, socialistes i liberals mantenen també un acord bàsic en relació al procés: que la unitat d’Espanya és innegociable, cosa que els du a dir no a qualsevol proposta per exercir el dret a l’autodeterminació. Per a Podem era una línia vermella. Han rebaixat el to però continua sent una prioritat (i un compromís) amb què el PSOE no flirteja. I l’actual PSC li fa costat. Iglesias pensa que no moure’s reforça la seva posició a Catalunya o el País Basc i espera que no li passi factura en altres territoris, com el País Valencià i Madrid. Els socialistes es preparen per burxar per aquí, assegurant que Podem frustra per les seves “hipoteques” el govern d’esquerres i que haurà de “saber explicar per què malbarata el seu capital polític”.

Una paradoxa amb Homs

De fet, l’entorn de Sánchez considera un regal la possibilitat de comptar, sense negociació prèvia, amb els vuit vots de Democràcia i Llibertat que fa uns dies va insinuar Artur Mas i en les últimes hores ha concretat Francesc Homs (“Farem el que estigui al nostre abast perquè el PP no continuï a la Moncloa”, deia a la SER). El líder del PSOE festeja C’s, espera que Podem s’estovi i no demana res als sobiranistes. Agrairà els vots d’Homs, això sí. “És paradoxal que per als que lideren el procés l’assumpte català no sigui una línia vermella per votar-nos i per a Podem sí”, diuen a la direcció socialista passant de puntetes sobre el fet que Homs no aspiri a ser un aliat estable, com sí que pretendria Iglesias.

Anar a eleccions “seria un fracàs”, accepten al PSOE i Podem. Però, per si de cas, uns i altres ja es proveeixen de munició per desempatar el combat de l’esquerra.