Publicitat
Publicitat

POLÍTICA

Paraula de Jordi Pujol

Quatre experts analitzen per a l'ARA.cat 'l'adéu a Espanya' de l'expresident de la Generalitat i la seva repercussió. Què té l'exlíder de CiU que encara és tan influent dins i fora de Catalunya?

Set anys després de deixar el càrrec, Jordi Pujol continua sent el President Pujol. Al marge del tractament protocol·lari que reclama la figura institucional, la força d'un dels líders cabdals de la història del país, es manté intacta. Què té Pujol?

Hi ha pocs líders que passin la prova del zapping. Que quan parlen per televisió, l'espectador s'hi quedi enganxat, siguin o no sants de la seva devoció. "Pujol és un dels pocs líders d'aquest país que 'ocupa' l'espai mediàtic", remarca el politòleg Ferran Requejo. L'ARA.cat ho constata cada dia. Qualsevol notícia on apareix el seu nom al títol té audiència assegurada. Digui el que digui, Pujol encara és una persona de referència, molt reconeguda dins i fora del país. Pel seu pensament i per la seva gran habilitat oratòria.

Ja no hi ha polítics així

La Catalunya que avança a batzegades, entre la desafecció i l'abstenció, i entre la manifestació del 10-J i l'onada imparable de les consultes independentistes, necessita líders com els de la transició. El sociòleg Salvador Cardús està convençut que apareixeran "quan arribi el moment". I, si des dels anys 80 no se n'han creat de nous, és perquè "tampoc ha calgut". Diu Cardús: "Els líders apareixen en els moments necessaris, i estic convençut que Catalunya en tornarà a tenir quan arribi la independència; ja hi són aquests líders, tenen entre 30 i 35 anys, i sortiran a la llum".

És una qüestió generacional, però també de capacitats i de visió de país. Cardús remarca que Pujol té una formació "molt sòlida" perquè de ben jove "ja pensava en liderar el futur de Catalunya". La periodista i escriptora Patrícia Gabancho creu que els polítics "de primera generació" no tenien "la servitud de l'aparell, no eren professionals" i això els feia "més generosos i menys interessats". Els actuals "funcionaris de la política" –afegeix Gabancho– estan menys preparats culturalment i menys disposats a fer renúncies personals.

El dia que plegui Jordi Pujol

Cent personalitats del país van avenir-se el 2003 a vaticinar què passaria el dia que Jordi Pujol deixés la presidència de la Generalitat. Albert Om, des de l'Hora del Pati de RAC1, començava la frase: "El dia que plegui Jordi Pujol..." i un personatge del món polític, social o cultural l'acabava. "El dia que plegui Jordi Pujol... arribarà a casa i dirà a la Marta Ferrusola: "Ja sóc aquí!", deia irònicament la periodista Helena Garcia Melero. "El dia que plegui Jordi Pujol... segurament continuarà manant perquè la cabra tira al monte", afegia l'escriptor Ferran Torrent. Les frases, la majoria molt ocurrents, van quedar guardades en un llibre.

I Pujol potser no ha continuat manant, però sí que ha continuat desenvolupant el seu pensament polític i fent-lo arribar a la gent. Amb sopars o xerrades amb grups reduïts o a través de les publicacions del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Recentment, encara va viatjar a Nova York per donar un parell de conferències a les universitats de Princeton i NYU.

"Jo no m'he retirat de la política –acostuma a dir–; m'he enretirat". I així ha estat durant una colla d'anys. Conscient del seu magnetisme, a diferència del que ha fet Aznar a Espanya, Pujol s'ha mantingut en segon pla. Ha deixat via lliure a les noves veus de CDC i ha mantingut un escrupolós respecte institucional amb els seus successors al càrrec, evitant polemitzar-hi en tot moment.

Adéu, Espanya

Però el país ha canviat. I el pensament de Pujol també. Progressivament, del 2003 ençà, a mesura que fracassen els últims intents de canviar l'Estat des de Catalunya, Pujol va escrivint la seva particular Oda a Espanya. Fins que l'Estat estripa la baralla.

A principis de juny del 2010, pocs dies abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, en un sopar a Castelldefels, Pujol encara es mostrava públicament contrari a la independència ( vegeu vídeo de l'acte, a partir del minut 5:30)

En menys d'un any, l'expresident s'ha revisat a ell mateix i ha fet el pas. Dimarts passat va admetre en una conferència que no tenia motius per anar contra la independència i dijous va confessar que ha votat 'sí' a la consulta sobiranista del 10-A.

"No es pot dir el mateix abans que després del procés de l'Estatut", diu Ferran Requejo. L'historiador i director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, creu que Pujol "s'adona que el vell esquema del catalanisme clàssic de regenerar Espanya ja no funciona". I això explica el seu gir. Afegeix Patrícia Gabancho: "Pujol ha fet la mateixa evolució que ha fet el país; la gent prudent s'ha tornat descreguda". Per Salvador Cardús, en set anys Pujol "ha hagut de fer el dol": "Fa uns mesos Pujol va enviar cartes a diferents personalitats citant Espriu i Vicens Vives i demanant que hi reflexionéssim. Era la racionalització de la seva lògica política. Com dient, allò que vaig intentar i no va funcionar no era una idea meva". La repercussió de les seves últimes paraules s'explica per la "sensació de veritat" –diu Cardús–, perquè aparentment van "en contra del seu interès".

L'opció independentista suposa un fracàs a la via històrica, que ell havia assumit a fons. Una decisió presa –coincideixen tots els analistes– sense "cap tacticisme polític". "Com sempre, Pujol va per lliure", conclou Cardús.


(S'han introduït canvis en el sisè paràgraf, gràcies a un lector. En el seu viatge el 2010 a Nova York, Pujol va donar conferències a les universitats de Princeton i NYU. La de Columbia només la va visitar.)

Més continguts de