Björk encén el cel de Montjuïc en un concert sense 'hits'

BarcelonaBjörk va aparèixer a l’escenari del Poble Espanyol encara de dia. Només passaven 15 minuts de les nou, és a dir, una espera molt petita tenint en compte els 12 anys que feia que l’artista islandesa no actuava a Barcelona. Les dues últimes vegades van ser l’any 2001 al Liceu i el 2003 al Sónar. Per afegir-hi emoció, fa tres anys va caure del cartell del Primavera Sound i, en aquella gira, la de Biophilia (2011), només va actuar a Santiago de Compostel·la. En aquesta ocasió, en canvi, l’ex-Sugarcubes feia a Catalunya l’únic concert a l’Estat de la gira de Vulnicura (2015), el seu vuitè disc d’estudi i potser el més intimista que ha fet mai.

Abans de començar el concert, un cartell advertia que l’artista no volia que li fessin fotos ni la gravessin en vídeo, una demanda que gran part del públic va satisfer, però, esclar, també n’hi va haver molts que no se’n van poder estar. Ja se sap que actualment no només cal anar als concerts sinó també demostrar que hi has anat. La fotografia llunyana i borrosa n’acostuma a ser la prova. Sortosament, això no va distreure gens l’ex-Sugarcubes, que va oferir un concert consistent i molt centrat en l’últim disc.

Vulnicura és un disc que relata el viacrucis de l’artista durant el procés de ruptura amorosa amb la seva exparella, el videoartista Matthew Barney, i està pensat gairebé com un àlbum conceptual. La música està feta a partir dels arranjaments que Björk va fer per a una orquestra de corda de 15 músics i amb l’ajuda, a l’electrònica, d’Arca i The Haxan Cloak. A l’escenari, hi havia els 15 instrumentistes de corda, el jove productor veneçolà, encarregat de les textures més fosques, greus i abrasives, i el percussionista Manu Delago, també al hang.

La cantant, amb un vestit que recordava els que s’usen en el kabuki japonès i una màscara d’animal mitològic que s’assemblava de manera inquietant al cap d’eruga que apareixia en un dels vídeos, va deixar clar el seu vessant performàtic amb danses estranyes, clips i uns focs artificials que van encendre el cel de Montjuïc i van arrencar uns quants Ohs! a la concurrència. Stonemilker, Lionsong, Family, History of touches o Quicksand no són peces amb tornades fàcils de recordar ni, encara, grans hits de la seva trajectòria, però amb Come to me, del seu primer disc Debut (1993), va deixar la porta oberta a peces d’altres discos. Tot i així, el format de les cançons era el de Vulnicura i no hi va haver hits. Si algú els esperava, haurà d’intentar-ho en la pròxima ocasió.