“SÓC UN APASSIONAT del Regne Unit -el que més volia era mantenir-nos units- però també sóc un demòcrata. Podria haver prohibit el referèndum però he preferit que els escocesos parlessin”. Aquestes paraules de Cameron, després de salvar la permanència d’Escòcia, anaven dedicades a tothom que li havia retret la seva decisió, que era arriscada. Cameron sabia que molt més arriscat era prohibir el referèndum. No és només puresa democràtica, també és tacticisme polític: en el món actual cada cop és més imprescindible convèncer, i des de la prohibició que la gent s’expressi s’alimenta justament el contrari. Per això, quan Cameron va dir “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, des d’aquí ens va semblar que era un missatge adreçat a Rajoy. No compto que l’entengués, atenent les seves paraules d’ahir, però algú ho anirà entenent, tard o d’hora. Ara que es convocarà la consulta del 9-N, el mirall escocès demostra a l’unionisme que un referèndum es pot guanyar, però s’ha de jugar. I en el mirall la imatge mes trista i deformada que ens arriba des de l’estat espanyol és la de no presentar-se al partit, aquesta suposada arrogància que en el fons és covardia, perquè ni fas ni deixes fer, vas de sobrat però et tremolen les cames. Ahir el terceraviisme català i espanyol treia pit i es donava per vencedor moral, i no els falta part de raó, però els falten bastants mèrits. Per celebrar res a imatge d’Escòcia el terceraviisme primer hauria de treballar a fons perquè es pugui votar, perquè a Escòcia s’ha votat. Sense haver treballat perquè es voti ningú es podrà felicitar per res el dia que es voti. Em sembla elemental, però convé recordar-ho.
