Terrible. Va ser terrible. El gran problema del Canet Rock va ser... la falta de cobertura telefònica!!! Un horror. I un desastre. Sideral. Imagini’s: vas a un festival de no-sé-quantes-hores de durada amb l’esperança de poder explicar al món sencer via Twitter, WhatsApp o Instagram (per posar només tres exemples) que hi ets, i resulta que és impossible explicar-ho. Llavors, quin sentit té anar-hi? Perquè, esclar, tu als concerts ja no hi vas a escoltar qui toca sinó a transmetre a la humanitat que tu ets al concert i que t’ho estàs passant de nassos. L’important no és parar atenció a l’actuació, sinó que tothom sàpiga que hi ets. Per entendre’ns, els músics i la música són l’excusa perquè tu comuniquis als absents el que està passant allà. Sense adonar-te que, si no hi són, potser és perquè no els interessa gens el que hi passa, però tu actues amb l’esperança que la teva motivació els desperti una passió desenfrenada.
Ens hem convertit en antenes emissores d’informació. Ja no anem als llocs a viure sensacions sinó a captar-les, empaquetar-les i servir-les. Quan anem a un concert, l’objectiu ja no és concentrar-nos en l’espectacle, sentir-lo, gaudir-ne i retenir cada moment a la nostra memòria. No, ara estem pendents del moment que podem explicar. No importa el nostre moment, sinó el moment que transmetem. I necessitem repiulades d’aprovació. I el dia que vulguem recordar, no tindrem sensacions sinó un munt de fotos i de missatges. De manera que al pròxim Canet Rock serà més important el cartell de companyies que hi oferiran cobertura que el d’actuacions.
