CAL AGRAIR a ministres com Montoro la transparència amb què parlen i no dissimulen. La seva crítica a l’informe de Càritas sobre la pobresa és modèlica perquè es retrata a cada frase, se li entén tot. 1) Montoro diu que l’informe de Càritas es basa només en dades i no s’ajusta a la realitat. Bé, les dades en principi són el seu negociat, ell s’hi basa molt, en dades, tot i que té tirada a maquillar-les per quadrar-les. I dir que una entitat que trepitja la realitat de la pobresa viu allunyada de la realitat sí que és viure allunyat de la realitat. 2) Montoro demana a Càritas que no obri debats sobre la pobresa. No? I què han de fer les entitats del tercer sector, sinó obrir debats per acabar amb la desigualtat? I què ha de fer un ministre sinó participar en els debats sobre la pobresa? 3) Montoro lloa, això sí, la feina social de Càritas. Ara va quedant més clar: que m’atenguin els pobres però no cal que els comptin, això ja ho faré jo que sé fer jocs de mans amb les dades estadístiques. 4) Montoro troba greu que Càritas barregi conceptes i compari, per exemple, com reduiria la pobresa una inversió similar a la dedicada a rescatar autopistes. Per què no es poden fer comparacions? ¿No és la feina d’un govern establir prioritats? ¿Una prioritat no és triar on poses uns diners i on no poses els altres? Torno al començament: les declaracions de Montoro són un retrat precís de com molts governs veuen el tercer sector: gent que exagera, tot el dia demana, es fica on no l’han cridat i obre debats que no toquen. El drama és que en els últims anys qui més ha demanat (i ha obtingut) són sectors com el financer. I denunciar que es rescaten autopistes i bancs però no persones serà demagògic quan deixi de ser una descripció de la realitat.
