El furor gastronòmic a la televisió ja és imparable: les cadenes, públiques i privades, estan esprement al màxim la passió per la cuina que s’ha despertat en els espectadors. La crisi ha tret la gent dels restaurants i els ha fet tornar a cuinar a casa. Carmanyoles i celebracions casolanes per evitar el dispendi han fet retornar el plaer per la gastronomia, descobrir receptes, conèixer millor els productes i aprendre a cuinar. Els grans xefs compaginen de fa temps les estrelles Michelin amb un rol televisiu.
A TV3 tenim cada migdia laborable el Cuines. Audiència assegurada, perquè queda atrapat entre el Telenotícies i el culebró de La Riera. Però progressivament aquest espai es va ensopint. Els cuiners comuniquen més aviat poc i recentment s’hi ha incorporat la figura de l’espectador-cuiner que va a la tele. Que si una estilista d’Arenys fa una coca de sobrassada, un músic del Penedès prepara un plat de sardines, una recepcionista del Prat un salmó, una relacions públiques de Canet un pastís de truita, una funcionària de Tarragona una fideuà, un gestor de la banca de Gelida s’atreveix amb un arròs... Aficionats a la cuina que, il·lusionats per veure reconegudes les seves habilitats gastronòmiques, ho donen tot per fer-ho bé a la tele. I això ha portat a situacions força xocants, com per exemple veure unes ungles llargues amb una elaborada manicura tutti colori enfonsant-se en una massa de pasta de full. Espero que cap cuiner escrupolós veiés la imatge. O algú que s’oblida d’anar explicant el que fa i es queda davant les càmeres cuinant en silenci més estona del que seria convenient. O dificultats per comunicar el procés gastronòmic que s’està duent a terme.
Els programes de cuina sempre s’han caracteritzat per l’habilitat comunicativa de qui hi ha darrere dels fogons i davant de les càmeres. És més important això que les receptes. Ara, a TV3, tens la sensació que els cuiners ja no saben on trobar-los perquè tothom ha passat pel programa i han d’omplir forats amb aficionats. El programa sembla que funcioni per inèrcia i traspua una certa tristesa. Són els minuts perfectes per a la capcinada. El més bonic acaba sent la música final amb què acompanyen la llista d’ingredients, que la trien ben actual per treure-li la pàtina passada de moda que plana sobre aquesta emissió. Una llàstima que, en plena explosió de la gastronomia televisiva, TV3 s’empoltroni en comptes d’aprofitar l’onada expansiva i demostrar que pot fer un espai de cuina breu però amb personalitat a l’altura de la fama culinària del país.
