HI HA UN MÓN PARAL·LEL. És el món dels despatxos opacs on es decideixen coses. Sobretot es decidien. Encara es fa, s’intenta, per això hi són, però no sempre amb èxit. Per això ara mateix hi ha molts nervis. Es frega la desesperació. És un món allunyat de la realitat, amb vidres foscos perquè no es vegi el que fan, cosa que indica que el que fan no deu ser gaire presentable. Estar tan allunyat del que passa permet prendre decisions sense que la mala consciència aparegui, perquè la mala consciència requereix la consciència, ser conscient que hi ha un altre món. Però estar tan allunyat del que passa et priva d’adonar-te que de sobte s’han anat cansant de les teves decisions, les teves dilacions, les teves excuses, els teus abusos, les teves incompetències. A prop d’aquests despatxos hi ha una gent que podria ser clau, els podria avisar, perquè aparentment tenen un peu a cada món, però estan tan ben seleccionats per ser allà que solen mirar cap amunt, molt poc cap avall. S’han perdut un moviment molt estrany, en què el món vertical s’està horitzontalitzant, de manera que ara ja no caldria ni que miressin avall, només al costat. Perquè sí, sí, el món dels despatxos, badant, obsessionat a mantenir les cadires, no s’ha adonat que se l’estava rodejant, que hi ha focus que ensenyen algunes de les seves vergonyes. Comencen a estar preocupats. Però al seu estil, algunes coses no canvien. Continuen decidint maniobres perquè no passi res. Perquè res no canviï. Just en el moment que passen i passaran més coses. Tenen poder, encara. Sobretot per intentar destruir. Però, sense projecte, se’ls va acabant l’aire fresc que es necessita per respirar en el nou món incòmode, on tot es discuteix, on tots estem sota sospita, on cal arremangar-se i carregar-se de raons per convèncer.
