A LES NOU DEL MATÍ me les trobo esperant l’autobús a la placeta del final del meu carrer. Són dues senyores d’una certa edat que s’expliquen les combinacions del transport públic. Com que hi passo per davant, no puc evitar sentir-les. Una ha d’anar a l’hospital i l’altra li explica el que ha de fer.
El que és inèdit, per a mi, és que totes dues senyores tenen accent andalús però enraonen en català. Juro que no ho havia vist mai, això, excepte a les sèries de les sobretaules de TV3. Recordo un personatge andalús que parlava en català amb accent amb algun altre andalús i recordo també que em semblava inversemblant. Havia vist algun cop algun andalús parlant amb un català en català, però mai dues persones andaluses en català. També havia vist dos catalans enraonant-se en castellà: “És que ens vam conèixer en castellà”. Això em fa pensar que potser aquestes senyores es van conèixer en català. “Tu fija-t’hi en lo que possa”, fa una. I l’altra contesta: “No, sí, porquè si no me’n vaitx cap a Rubí”. En un país normal, que dues senyores aprenguin la llengua i la facin servir és normal. Però en un país anormal, com el nostre, dues senyores andaluses normalment parlen en castellà. És només una petita història però em sembla reveladora d’unes ganes de canvi. El nostre Maig del 68 no el faran només els joves. També el faran aquestes senyores amb tota la naturalitat de què són capaces. Els de la caverna, quan llepen i succionen els andalusos que viuen aquí, obliden una cosa. Aquesta gent té fills i néts aquí. I un nét català fa que et sentis català, de la mateixa manera que les senyores de Burgos que van emigrar a Alemanya se senten alemanyes perquè els seus néts són alemanys. I esclar que estimen Burgos i Espanya. Però no toleren que critiquis els alemanys. Per tenir dret a criticar els alemanys s’ha de ser mig alemany, com elles.
