Engolits pel màrqueting i la propaganda

¿S’enrecorda del paio aquell que es va tirar amb paracaigudes des de fora de la Terra? Es deia (i es diu, perquè va aterrar sencer) Felix Baumgartner. Vam estar dies menjant-nos amb patates preparatius, dubtes i detalls del material usat. Vam seguir en directe el salt per una cadena de TV que mai es mira ningú i que aquell dia va tenir audiències estratosfèriques (fixi’s, he fet una metàfora amb el lloc des d’on va ejectar-se en Felix). Després vam llegir desenes de reportatges sobre el salt, els moments difícils, les sensacions viscudes... Vaja, que durant una setmana vam parlar més d’això que del procés, que ja és mèrit. Doncs bé, dissabte un tal Alan Eustace va superar el rècord de Baumgartner. Dels 39.000 metres establerts l’octubre del 2012 hem passat als actuals 41.419. Com veu, els dos salts estan separats, ni més ni menys, que per uns 2.500 metres. Vaja, que la cosa no és petita. Però la gran diferència és una altra: la mediàtica. Eustace, un dels vicepresidents de Google, no ha volgut soroll. Ell diu que “per estar més tranquil”. Darrere seu, per tant, no hi havia cap gran marca de begudes energètiques aprofitant el moment per fer-se la més gran publicitat gratuïta mundial imaginable. I és ara, comparant el ressò dels dos salts, quan ens adonem més clarament que llavors vam ser engolits pel màrqueting.

De vegades, la gent pregunta per què una cosa és notícia i una altra no. La resposta és Baumgartner. Tothom en parlava perquè tothom en parlava. Per què? Perquè tothom en parlava. I així successivament. I és així com funciona avui això que en diem periodisme.