Bé, sí, ho confesso. Jo sóc un dels talps del Sindicato Manos Limpias, també conegut com a Poncio Pilato als cercles íntims. No ha estat fàcil, ja us ho dic. De fet, si us en recordeu, quan estàvem preparant la cadena humana de l’Onze de Setembre passat, ja hi va haver distingits membres de Ciutadans que recomanaven als afiliats que s’hi apuntessin en massa, a la cadena, per, d’aquesta manera, aconseguir que hi hagués trams buits. No comptaven amb els espontanis que no ens apuntem mai enlloc i sempre acabem anant a fer pinya. Però aquest cop és diferent. A partir d’ara anomeneu-me Mata-Hari.
La feina consisteix a apuntar-se a Òmnium o a l’ANC, per no dir a tots dos llocs. Omplir els fulls i donar el número de compte per a la quota anual (pago la quota com a tribut patriòtic, per Espanya). Jo, per camuflar-me més, consumeixo vi català (és molt indepe, fer això) i porto les vambes amb l’estelada. També duc una samarreta on hi diu “MILF 714”, que és una manera catalaníssima de reivindicar les ties bones nostrades. És una disfressa infal·lible. Tots els indepes hi cauen de quatre grapes.
Camuflada així vaig a alguna assemblea de l’Òmnium o de l’ANC. M’assec al costat d’algun simpatitzant i li dono conversa. Procuro triar-lo sense accent xava, cepat i ben plantat, no pas per vici, ni per influència de Raymond Chandler, sinó perquè vull evitar de coincidir amb algun altre talp de Manos Limpias, que, no sé per què, associo físicament amb el seu líder. Per obtnenir-ne informació faig el que calgui. I quan dic “el que calgui” vull dir “el que calgui”. Els convido a una Moritz a casa, per exemple, on els prometo que sentirem l’últim disc de Manu Guix. I si cal els poso farigola al Cola Cao perquè xerrin (naturalment, per obtenir-ne informació m’haig de sacrificar i seduir-los). I l’endemà, amb la confiança, els pregunto: “I tu, què? Ja ho tens tot bé amb Hisenda?” Per Espanya el que calgui.
