EL CAS PUJOL TÉ elements que el converteixen en un fenomen que va molt més enllà de la política o la ideologia per catapultar-lo a l’àmbit de la psicologia. Perquè al contrari de personatges més o menys llunyans com Luis Bárcenas o Iñaki Urdangarin, tothom a Catalunya ha mantingut una connexió sentimental o de qualsevol altre tipus amb Jordi Pujol. Tothom s’ha hagut de definir en algun moment en relació a la seua persona, tothom en té una opinió, tothom l’ha defensat o l’ha atacat, l’ha estimat o l’ha odiat, l’ha admirat o l’ha menyspreat.
De manera que la confessió ens obliga a tots, en certa manera, a repensar-nos a nosaltres mateixos, a fer examen de consciència. És molt interessant veure com reacciona cadascú davant d’una notícia així, perquè d’alguna manera ens dóna la mida exacta de la seua personalitat. Perquè tots, a partir d’ara, serem uns altres. Serem segurament més desconfiats, però menys ingenus, més intransigents amb segons quin comportament, però menys crèduls, més exigents amb el poder i també potser més sensibles als patiments dels que no tenen res.
En realitat Catalunya viu aquests dies una mena de catarsi col·lectiva que passa, en una primera fase, per reconèixer un seguit de pecats i defectes col·lectius, per després renéixer com a persones millors, com una societat més forta i autònoma, més madura i adulta.
Els més afectats són, òbviament, aquells que han donat la cara per Jordi Pujol i pel seu projecte polític, aquells que es van creure, de bona fe, que els atacs a la família eren atacs a Catalunya. Aquests necessitaran més temps per pair-ho, perquè, d’entrada, hauran de superar la ràbia per haver-se convertit en còmplices involuntaris del que sobretot ha estat una estafa moral a gran escala. Però ho han de fer i ho han de fer en poc temps. Perquè el país que es vol construir des de zero també els necessitarà.
