Ecoliquà! -va exclamar l’hereu Elies Pocapena, amb una veritable exclamació de satisfacció-. Ja els tenim aquí, tata!
L’hereu Elies va desplegar una mena de llençol de paper suposadament timbrat, format per un centenar de bitllets de la lliura pocapenesa (o dòlar barceloní) amb la tinta encara fresca. Eren bitllets de vint lliures, per anar marcant el patró. Després ja vindrien els bitllets més petits, de cinc i de deu, i, per descomptat, els de cinquanta, cent, dues-centes i cinc-centes lliures pocapeneses, que al canvi equivalien al seu pes en cocaïna, una vegada mòlt el paper de cada bitllet. Si la cosa anava bé, ja vindrien els bitllets de mil, deu mil, cent mil i un milió de lliures pocapeneses (o de dòlars barcelonins), perquè bé calia tenir capacitat d’afrontar qualsevol augment de la inflació o un desplomament de la borsa. L’hereu Elies Pocapena ho tenia tot pensat. Havia portat el primer llençol de bitllets en presència de l’àvia Mercè, juntament amb una altra botella de ginebra Lobster’s Premium Edició Especial per celebrar l’esdeveniment. L’anciana anava bevent a glops petits i observava el bitllets, que finalment duien per una banda l’efígie del goril·la Floquet de Neu, en el moment concret de tocar-se l’entrecuix, i per l’altra la imatge d’un establiment de coques de la Rambla barcelonesa. L’hereu Elies Pocapena havia desestimat al darrer moment incloure-hi una fotografia de l’alcalde Trias, més que res pel rebombori que s’havia armat amb el cas Jordi Pujol.
-I vols dir que aquests cromos tindran curs legal? -va inquirir, escèptica, l’àvia Mercè Pocapena.
-Tan aviat com siguem un país lliure, tata -va respondre el nét Elies, pletòric-. Ho veus, com la teva petita inversió es multiplica a l’engròs? Tu només em vas donar cent vuitanta mil euros, i jo ara ja et presento dos milers de dòlars barcelonins. O de lliures pocapeneses, digue’n com vulguis. És qüestió d’un parell de dies que això que veus aquí es converteixi en la mesura del PIB del país. I aleshores, tot serà xauxa!
-Déu n’hi do -va comentar la iaia-. I què se’n farà, de la meva pensió vitalícia dels cent onze anys? Vaig començar a fer racó amb pessetes, vaig continuar estalviant euros i ara resulta que m’he de refiar d’aquesta monedota teva -l’àvia Pocapena va fer un altre glop de ginebra, esperant una resposta del seu nét que no es va fer esperar.
-Ho vàrem parlar l’altre dia amb el pare -va respondre l’hereu, exultant-. Els Pocapena, fundadors del nou país! Com et sona, tata?
La iaia va deixar anar un somriure ebri:
-Crec que ho hauré de consultar amb el meu home -va observar, sarcàstica.
