7 d’agost del 2012. La web del Centro de Estudios Borjanos publicava en exclusiva mundial una notícia que va canviar la vida de la pintora Cecilia Giménez. Bé, i també la del Santuario de la Misericordia de Borja. I que canviaria el mateix Borja, un poble de 5.000 habitants situat a 62 quilòmetres de Saragossa que, sense saber com, va veure com la restauració de l’eccehomo de l’església realitzada per la Cecilia generava una expectació mundial mai vista. En un any, fins a 70.000 persones van anar a veure en persona la pintura mural retocada pels hàbils pinzells de l’artista, i ella d’aficionada a l’art va passar a ser una celebritat tan gran que: 1) va generar al poble uns ingressos directes al voltant de 60.000 euros, 2) va poder fer la seva pròpia exposició amb els 27 quadres pintats des que va fer-se famosa i 3) va ser contractada com a directora creativa d’una agència de publicitat que va arribar a obrir una oficina a Borja. I tot això només per haver “restaurat” una pintura mural sense cap valor previ, que algú va veure, que li va fer gràcia com a desastre que era, que aquest algú va penjar a la xarxa i que, sense proposar-ho, va convertir en un dels grans virals dels últims anys.
I va ser així com l’eccehomo de Borja va acabar al New York Times, a la BBC, a Le Monde o al Daily Telegraph i, sobretot, com va convertir-se en una icona postmoderna de la qual la Cecilia cobra el 49% dels beneficis que genera. El 51% se’ls endú una fundació benèfica presidida per l’alcalde de Borja. Ja que no fan pagar entrada, com al MNAC, almenys controlar els guanys sí, oi?
