NO SE M’ACUDEN exemples per comparar-ho. No trobo cap metàfora, gairebé ni ganes, per poder posar en context la idea d’un estat que es diu democràtic i qualifica d’antidemocràtic que 2,3 milions de ciutadans s’expressin de forma exquisidament democràtica. No trobo cap comparació, ni ganes, per poder assimilar les amenaces que encara feien ahir als directors de les escoles per haver obert les portes a la participació. Un dels fets que ha generat més nous independentistes (Mascarell entre ells) és la idea que Catalunya necessita un estat a favor, i de moment el té en contra. Però un estat i un país a vegades són abstraccions, i en canvi el que ha passat amb aquest 9-N és que s’ha creuat una frontera molt bèstia. Per això no trobo metàfores, ni ganes. Ara és un estat contra els seus ciutadans. Qualificant de farsa un diumenge que és una exhibició de civisme i d’una societat autoorganitzada i ben educada. Amenaçant i intimidant. Sembrant dubtes i utilitzant la fiscalia amb el que Mas va qualificar oportunament d’abús de poder. No té sentit des de cap punt de vista. No és que siguem els seus clients i per tant sigui suïcida el menyspreu, és que som els seus amos, som ciutadans d’aquest estat on un ministre ens pot dir que és inútil i estèril el que hem fet un diumenge, llegint un paper mullat davant d’un micròfon que s’aguanta amb cel·lo. Estic tranquil perquè la gent mobilitzada fa temps que canalitza cada humiliació en positiu i troba la dignitat en la resistència més pacífica i exemplar. Però em sembla gravíssim, irresponsable i una amenaça per a la cohesió, un acte unilateral de trencament de pactes, que un estat menystingui per la cara 2,3 milions de ciutadans.
