L’hospitalitat i les religions: un vincle sagrat

BarcelonaLes tradicions religioses ens exigeixen un esforç que no sempre estem disposats a fer. Un esforç constant i tràgicament pràctic, lluny de les apories i l’embelliment del discurs teòric. I dic “tràgicament pràctic” perquè és en aquest èmfasi del comportament i dels actes, per sobre dels estaments ideològics, on radica l’essència del fet religiós i, per tant, on se’l desvirtua més fàcilment. No cal ser un gran exegeta per demostrar que les atrocitats comeses en nom de la religió no tenen res a veure amb el seu missatge espiritual. L’esforç per no sucumbir als propis desitjos i a les inèrcies culturals heretades és tan gran que sovint preferim cobrir la nostra deixadesa sota el paraigua religiós. Les coses més simples i implícites en qualsevol via espiritual, des del respecte pel medi ambient a l’advertència de les falses idolatries i el necessari desegocentrament, queden ofegades per un comportament aliè a qualsevol dels missatges que assegurem seguir. Sovint, a més, les legislacions vigents o els paradigmes socioeconòmics imperants dificulten o obstaculitzen encara més la pràctica (ja de per si deteriorada) de les tradicions religioses.

Els reptes d’una vida són múltiples i complexos i les propostes per encarar-los des de les religions assumeixen aquesta diversitat i dificultat. La resistència davant de l’adversitat i l’anhel d’equilibri -i, per tant, de justícia- són denominadors comuns que podem trobar en la majoria de comunitats religioses de tots els temps i geografies. Cap recepta màgica, cap manual d’autoajuda que ens garanteix l’èxit ràpid, sinó més aviat maneres de gestionar incerteses, pors i perplexitats experimentades com a grup i també com a individus. En línies generals, totes les religions ens recorden la nostra fragilitat i ens alerten d’aquells que la neguen. Per això, termes cabdals com refugi i hospitalitat són claus. No només en un sentit polític, com el que apliquem avui, també primordial: exiliats i perduts en la nostra estranyesa de ser i alhora acollits en una terra que és ofrena i ho té tot per desenvolupar-nos com a humans. Quan l’hospitalitat cap a l’altre esdevé un deure espiritual, es fa en primer lloc per recordar-nos que tots, sigui quina sigui la nostra condició temporal, som en essència migrants; és a dir, estem de pas. Aferrar-nos al que desapareix, com tancar les portes al nouvingut, són dues cares de la mateixa moneda i només provoca desencís, angoixa i malestar, tan personal com social. Els beneficis d’obrir-nos a l’alteritat són incommensurables i a la vida -encara que no sempre sigui notícia- se’ns ofereix constantment l’oportunitat de posar en pràctica aquesta acollida.

Un document oportú

Entre les moltes iniciatives que sorgeixen en aquests últims temps, el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa (CADR) ha presentat el document Acollir el foraster. L’hospitalitat com a deure i actitud espiritual, publicat en paper i en PDF per la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. “Contra les actituds hermètiques o xenòfobes, que s’emmurallen en la por i alimenten tota mena de prejudicis i tòpics -conclou el document del CADR- subratllem la importància d’implementar socialment una ètica de l’acollida, una actitud preferentment sol·lícita envers les persones més vulnerables. Tot això exigeix un profund canvi de mentalitat que no solament implica les comunitats educatives, sinó també les socials, econòmiques, sanitàries i polítiques. Concebre el foraster com un do és percebre’l com una oportunitat per aprendre i créixer; com una ocasió per nodrir-se dels seus valors i, a la vegada, per donar-li a conèixer tot allò de bell, de bo i de noble que ens configura com a poble”.

El document, de voluntat pedagògica i introductòria, repassa les principals tradicions religioses que podem trobar a Catalunya destacant-ne el nexe a l’hora de tractar aquesta qüestió. “En l’hospitalitat, el moviment físic és el més irrellevant, ja que el veritable moviment és de tipus invisible. L’amfitrió surt de si mateix, del cercle del seu ego, per buscar l’altre, per fer-li un lloc en la seva ment. Més enllà de l’espai físic, l’hospitalitat requereix un espai mental. L’hospitalitat només és possible si l’amfitrió deixa de pensar en si mateix i pensa en l’altre. L’amfitrió es mou per pal·liar les necessitats de l’hoste i ho fa mogut per la sensibilitat, pel sentiment de solidaritat amb la situació. Com en el cas de la llibertat, l’hospitalitat és una possibilitat humana, però requereix una pedagogia per a la seva plena efectivitat”, llegim al document. I és precisament aquesta feina pedagògica la que vol destacar el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, presidit per Francesc Torralba i format per deu persones més, principalment de l’àmbit acadèmic. I, com sabem, parlar de les qüestions fonamentals implica també desfer-nos de tòpics i hipocresies.

Per això el document insisteix: “No només és immoral explotar o expulsar un pobre il·legal marroquí, també és immoral usar la seva força de treball o arreglar-li els papers si no desitjo, alhora, la societat que resultaria si tots els meus veïns fessin el mateix: és a dir, una societat mixta... En lloc de la doble moral amb la qual salvem la nostra consciència ens veuríem aleshores obligats a valorar, a quantificar, a legislar fins i tot el nostre racisme”, ens recorden els autors i autores.

L’acollida és transformadora

El mirall és el gran obsequi que ens fan els altres, tots els altres, des dels nostres fills o parelles al que truca a la porta d’imprevist. Un mirall on, per més que el trenquem, continuem reflectint-nos-hi entre els bocins. “Hostes vingueren que de casa ens tragueren” és una dita que forma part del nostre llegat i que no podem ignorar. Però, per què quedar-nos amb el que, en aparença, afirma el refrany? La por no pot fonamentar les nostres vides, i les tradicions espirituals sanes ens ensenyen a cultivar la confiança en el que no controlem. Així doncs, els hostes poden ser els que ens treuen d’una casa edificada amb prejudicis i que, en definitiva, no és la més adequada per viure-hi plenament.