Publicitat
Publicitat

MUNDIAL 2014

5 reflexions després del Mundial

La planificació alemanya, el cor argentí, el debat sobre Messi i el bon paper dels equips sud-americans, postals que recordarem del torneig

El Mundial, convertit en un gran negoci de fa temps, manté la capacitat de ser a la vegada un gran esdeveniment esportiu. El Mundial del Brasil va començar amb molts gols, espectacle i poques innovacions tàctiques, però de mica en mica ha evolucionat cap a un torneig amb certa por, prudència, menys gols... i el triomf de la selecció que, segurament, ha proposat més.

Tothom mira el Mundial amb els seus ulls. Amb el seus gustos, el seu paladar. Tothom recordarà el Mundial d'una manera diferent i sempre serà impossible trobar un punt d'acord comú sobre les claus i conclusions del torneig. Les 5 idees que em queden a nivell personal del torneig serien aquestes:

1. Premi a la bona feina dels alemanys

Sóc dels que creuen que Guardiola va marxar a Alemanya precisament perquè va veure, després de parlar amb el Bayern, que el futbol alemany treballa amb criteri i encert. Guardiola ha aportat detalls al futbol alemany, cert, però el futbol alemany va atreure Guardiola per la feina que feia anys que havia fet. Considerar Guardiola com una de les claus de l'èxit alemany és una exageració, ja que el nou campió del món mereix un relat propi, sense passar pel filtre barcelonista. Alemanya va iniciar el canvi quan es va guanyar el dret de ser organitzador del Mundial del 2006 i va fallar en fases finals com aquella de l'Eurocopa del 2004. Llavors, com va dir Löw, la Federació va decidir obrir-se a influències de l'estranger, com el futbol holandès o la Lliga espanyola.

El triomf alemany premia la feina feta per canviar l'estil l'alemany, i ho fa amb criteri: posa en comú els sistemes de formació del club, fa treball de base, cuida els tècnics i la formació dels joves. Intenta potenciar les virtuts dels jugadors en funció d'una idea, aquella de potenciar els migcampistes amb capacitat de treballar i crear. Löw, primer com a ajudant de Klinsmann i després, com a tècnic, ha treballat una dècada al costat de desenes de professionals per aconseguir que Alemanya, en els darrers 5 tornejos, entre Mundials i Eurocopes, hagi jugat com a mínim les semifinals. S'ha premiat la capacitat alemanya de proposar solucions. L'Argentina, en canvi, va arribar a la final superant problemes. Té mèrit, però no és el mateix. El triomf, al capdavall, és just. Un premi a molts anys de feina ben feta.

2. Un grup humà motivat sempre pot brillar

L'Argentina va arribar al torneig amb una plantilla on tothom parlava dels davanters. Di María i Agüero, però, han patit lesionats. I Messi s'ha quedat sol, envoltat d'un equip defensiu en què Higuaín no ha estat a l'altura. Sabella ha fet evolucionar l'equip argentí i l'ha convertit en la imatge del futbol que sempre ha defensat ell: defensiu, sofert, combatiu. L'Argentina ha rebut un gol en els darrers quatre partits, dels vuitens de final a la final. Romero s'ha convertit en el porter argentí que encadena més minuts sense rebre un gol a un Mundial i el bloc s'ha fet fort. Un Mundial són 31 dies. Set partits, si vols guanyar. Un torneig curt cada quatre anys en què un grup humà que sap remar en la mateixa direcció és capaç de posar contra les cordes una proposta més treballada com aquella dels alemanys. Amb un estil que pot agradar més o menys, l'Argentina va tenir la final a les mans. Ho va fer amb motivació, amb caràcter, amb ganes de treballar. De sacrificar-se, d'aparcar els egos. Un escenari en què estava destinat a brillar un home d'equip com Mascherano. Molts cops, un equip amb menys futbol però molt de cor, com l'Argentina el 1986 o Itàlia el 2006, han guanyat Mundials. T'agradi o no t'agradi la proposta, sempre cal respectar i admirar un grup humà que decideix plantar cara com sigui als qui tenen més qualitats. A nivell personal, sempre recordaré el Mundial de Mascherano. M'ha emocionat.

3. Messi no aparca el debat

Guanyar el premi al millor jugador del torneig pot acabar fent més mal que bé a Messi, ja que genera més debat al seu voltant. Quatre gols, assistències i la capacitat de generar perill sempre que ha tocat la pilota a la frontal de l'àrea no són prou elements per generar consens. Messi viu encadenat al debat sobre el seu joc, ja que sempre perd les comparacions contra si mateix. El Messi del 2014 perd contra el Messi del 2011. Ara, aquest Messi guanya les comparacions amb el 95% dels jugadors del Mundial. Quan un jugador arriba a ser el millor, com passa en tots els àmbits de la vida, es genera una tendència gairebé morbosa per acabar amb ell, per veure com cau, per gaudir amb la desfeta. Intentar defensar que Messi és el mateix que fa uns anys és una bogeria, com és una bogeria dir que Messi està acabat i no té ganes de jugar. Messi ha donat la cara, amb el seu cansament acumulat, dins d'un equip que, per començar, juga d'una manera oposada al que ell coneix. L'Argentina, especialment als partits contra belgues, holandesos i alemanys, s'ha tancat en defensa, ha jugat a 40 metres de la porteria rival. Ha condemnat Messi a jugar lluny de l'àrea, a rebre la pilota on li costa fer mal. Al Barça, quan va brillar, Messi jugava sempre prop de l'àrea rival, ja que l'equip jugava allà. Quan l'equip s'estira o es tanca, Messi es troba en un escenari complicat. I malgrat tot, ha estat el jugador més destacat ofensivament de l'Argentina. Si tothom espera de Messi que trenqui el partit, Sabella li ha demanat molts cops que n'aturi el ritme, assumint un rol mes típic d'un argentí amb la samarreta amb el dorsal del número 10.

Messi ha estat tan bo que els debats sempre el valoren a títol individual, però no deixa de jugar dins un equip, i per entendre el seu rendiment ajuda molt entendre com jugava al Barça el 2011 i com ha jugat el 2014. Crec que Messi no mereixia el premi al millor jugador. Crec que Messi ha fet un bon Mundial si fem l'esforç d'entendre on li ha tocat jugar sobre la gespa en els partits clau. El debat, però, seguirà. Forma part de la condemna d'haver arribat tan alt.

4. La increïble capacitat brasilera de generar relats èpics

El Brasil ha aconseguit superar la desfeta del 1950. Dels 20 Mundials jugats, el Brasil n'ha guanyat el 25%: 5. Però els dos que ha organitzat a casa han acabat en les dues desfetes més grans de tots els temps. Al Brasil tot ho fan gran: guanyar o perdre. D'aquí a un anys, la gent recordarà el Mundial per la semifinal de l'estadi Mineirão, per aquell 1-7 que va trencar tots els pronòstics, que va deixar per terra tot un país i, de passada, posarà punt i final al periple d'un Scolari convertit en el símbol de l'arrogància. Malgrat que les dades siguin certes, no pots perdre 1-7 i treure pit afirmant que has millorat el rendiment dels darrers Mundials, ja que el 2006 i el 2010 el Brasil no va arribar a les semifinals. La figura de Scolari, però, és ideal per generar un relat. Un admirador de militars i dictadors que va aconseguir convertir un equip de futbol en una milícia sacrificada per una idea. Però un equip amb tanta tensió, que va perdre la capacitat de controlar-se. Per cert, el gran beneficiat d'aquella derrota brasilera per 1-7 sempre serà Espanya. La desfeta per 1-5 contra Holanda sembla llunyana. Com si fos d'un altre Mundial. Espanya va fer el ridícul, però el seu futbol base treballa amb més criteri que no pas el brasiler.

5. L'accent llatí, la dignitat africana

Per primer cop, un equip alemany ha guanyat el Mundial en terres americanes, però sempre recordaré el torneig com aquell que ha demostrat la bona feina de certes federacions americanes. Colòmbia, Xile, Mèxic, Costa Rica i en un registre diferent, els Estats Units, han ofert bones actuacions. Particularment emocionant ha estat el paper d'una Colòmbia que s'ha convertit en la imatge del seu país: l'optimisme, i ha deixat cada cop més lluny el dolor d'un país que era un infern els anys 90. El gran fracàs ha estat el del futbol asiàtic –totes les seleccions han acabat darreres del seu grup–, amb els africans que han portat amb certa dignitat aquella profecia que diu que un dia han de guanyar el Mundial. Malgrat el caos federatiu i l'èxode dels seus joves, els africans, exceptuant el Camerun, ho han fet prou bé.

Més continguts de