Publicitat
Publicitat

Arqueòlegs i historiadors han rescatat i reconstruït poblats, monestirs i castells

Recreacions per anar de turisme al passat

El relat de les pedres pot ser fascinant, si s'explica. Des del període més remot de la Prehistòria, les terres catalanes han estat testimoni de batalles, gestes o, simplement, de la lluita diària per la supervivència. Recorrem alguns escenaris del passat que arqueòlegs i historiadors han restaurat o reconstruït per explicar amb pèls i senyals com vivien els nostres ancestres.

Els primers banyolins

La Draga, l'únic jaciment lacustre de la península Ibèrica

No s'ha de fer un gran esforç d'imaginació per traslladar-se al 5.300-5.100 aC. Es pot notar, fins i tot, com un banyolí del neolític s'esforça per posar a punt la seva fletxa estabornidora, destinada a deixar fora de joc un bou salvatge. La Draga, a Banyoles, és l'únic jaciment lacustre de la península Ibèrica. No ha envellit perquè ha estat submergit durant milers d'anys sota l'aigua.

El Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles l'ha fet emergir perquè els visitants puguin fer una immersió en el període neolític. Han reproduït, amb pals de roure relligats amb un entramat de branques d'avellaner i una capa de fang, les cabanes de l'època. L'interior és com fa més de 5.000 anys: "Les cases estan ambientades amb objectes que s'han trobat en el jaciment", explica Toni Palomo, codirector de les excavacions. Els primers banyolins eren sobretot gent pacífica que es dedicava a la ramaderia i a l'agricultura. A la Draga mostren com treballaven amb el sílex o encenien el foc.

Al costat de l'estany continuen lluitant per arrencar secrets a la terra humida. Al llarg dels últims vint anys hi han trobat bols, cullerots, falçs, fletxes, cistelles, pintes... Les troballes de cereals, paràsits, insectes i residus químics han permès tenir el menú dels nostres avantpassats remots. L'última troballa és del 29 de juny: l'arc neolític més antic d'Europa. L'arc -s'ha d'esbrinar si estava destinat a la caça o a la guerra- ha de donar noves pistes sobre com vivien aquest grup de camperols, aparentment pacífics, del neolític.

Un viatge al segle II aC

A Calafell han reconstruït totalment un poblat ibèric

Som al segle II aC. El cònsol Cató el Vell es planta a Hispània disposat a aixafar la revolta de les tribus ibèriques i anihilar la seva cultura . Els legionaris arriben a una ciutadella ibèrica que mira el mar des del turó de les Toixoneres, a l'actual municipi de Calafell. Darrere els murs, els ibers, amb els seus grans escuts, espases llargues i cascos de ferro, resisteixen. Els romans, però, van ben preparats i finalment vencen els cossetans.

La torre d'assalt romana encara assetja els cossetans. No és que hagi resistit miraculosament el pas del temps, sinó que el 1992 la ciutadella ibèrica de Calafell va ser reconstruïda, amb tot el poblat ibèric, en un projecte de recreació a escala natural que en aquell moment va trasbalsar el món acadèmic. "Visitar-lo és com fer un viatge en el temps, com visitar un poble abandonat del Pirineu però de fa 2.300 anys", explica la directora de la Fundació Castell de Calafell, Clara Masriera. Per reconstruir el poblat s'ha seguit el model del jaciment de l'Edat del Ferro d'Eketorp, a l'illa d'Öland de Suècia. Els arqueòlegs l'han excavat i reconstruït amb el mateix material que van fer servir els cossetans al segle III aC. Era l'única manera de sobreviure, perquè el jaciment corria el perill de ser aniquilat per un nou enemic: l'assetgen una carretera, una via de tren i una urbanització (l'accés al jaciment és a través d'una discoteca).

Els secrets dels reis catalans

Al monestir de Santes Creus els monjos van saltar-se les normes

Pocs secrets els queden als monarques catalans que van ser enterrats a Santes Creus. L'any passat es van revelar totes les incògnites que envoltaven la tomba de Pere el Gran, l'única d'un rei de la Corona d'Aragó que no ha estat víctima de l'espoli. Un equip de 30 científics van practicar una exhaustiva recerca i fins i tot van fer públic que el monarca es tenyia. El setembre que ve, en una de les parets de l'església s'hi projectarà el vídeo de la investigació. Les tombes restaurades no són l'únic tresor de Santes Creus. Els seu capitells són únics a Europa. A diferència d'altres monestirs cistercencs, estan profusament decorats. "Els cistercencs eren molt austers i tenien prohibit utilitzar imatges", explica el guia del monestir, Joan Ibarz. L'aliança amb Pere el Gran, Jaume II el Just i Blanca d'Anjou, però, va fer claudicar els monjos. Al seu claustre s'hi van esculpir simis, monstres, aus, sirenes, guerrers, músics, elefants, grius…

La fortalesa templera

La restauració de Miravet i el testimoni del seu passat andalusí

Miravet va ser l'últim reducte musulmà de l'Ebre. A mitjans del 1153, després d'un any de setge, el castell va caure en mans cristianes i els templers es van escarrassar a construir una autèntica fortalesa templera. No volien que quedés cap traça del castell andalusí. Poc imaginaven que quasi mil anys després arqueòlegs i arquitectes desenterrarien tot el que ells havien volgut ocultar. Els que s'apropin al castell amb impressionants vistes sobre l'Ebre poden veure les cavallerisses o la imponent nau del refetor, on els monjos compartien l'hora dels àpats. La muralla, que en alguns trams amenaçava de caure -ha viscut desenes de conflictes i espolis- també ha estat restaurada. Com molts altres castells, Miravet té una llegenda. L'ànima del mestre templer crida, es passeja i treu el nas des de la Torre de l'Homenatge. Està trist perquè les tropes de Jaume II han acabat amb l'orde del Temple.

El castell d'un col·leccionista

El monestir d'Escornalbou i la passió d'Eduard Toda

El diplomàtic i bibliòfil Eduard Toda (1855-1941) tenia una gran passió: el col·leccionisme. Quan a finals del segle XIX va adquirir el castell monestir de Sant Miquel d'Escornalbou, enmig de l'agrest Priorat, aquesta passió es va desfermar. El que durant l'Edat Mitjana havia estat castell i canònica agustiniana es va convertir en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa. En una època en què no existien ni lleis del patrimoni ni acadèmics que defensessin el retorn als orígens, el diplomàtic va poder fer el que va voler. Les torres d'Escornalbou semblen extretes d'un castell anglès i entre les pedres s'hi pot entrellucar una màscara xinesa. Un dels espais més espectaculars és la biblioteca. Toda va viatjar per tot el món i va portar llibres de cada racó. La seva biblioteca va arribar a aplegar 60.000 volums. Al costat del títol The French noblesse of the Eighteenth Century hi ha la màscara mortuòria de Toda. Una de les peculiaritats d'aquest espai és el seu eclecticisme. Quan Toda es va arruïnar, la casa va ser adquirida per la família Llopis, que es dedicaven al comerç. Ells no trepitjaven gaire la biblioteca i van portar uns aires més pomposos. Les habitacions no s'acaben mai i n'hi ha de tots els estils: escriptoris d'estil francès, làmpades modernistes, llits amb fusta d'olivera mallorquins... Perdura, però, a la sala d'estar, el retrat de la imponent mare de Toda. Mare soltera, de mirada ferrenya, va ser durant anys la mestressa del castell. Encara ara controla amb la mirada l'estança principal de la casa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT