Mai no he cregut que Catalunya sigui un poble escollit (de fet, la història no ha parat d’enviar-nos proves que no ho som amb una tenacitat bastant pesadeta), però tampoc no m’empasso que perquè s’hagi ensorrat el referent de Pujol el país hagi perdut la seva dignitat, hagi d’abaixar el cap o hagi de renunciar als seus projectes. Les reflexions d’aquests dies sobre messianismes, limitació de mandats o refundacions són un senyal de maduresa. La mala consciència per tants “això no toca” suportats, també. Que ens serveixi de lliçó. Però avui em ve especialment de gust tornar a afirmar que Catalunya és una victòria de la llibertat i de la cultura, i que en una resposta de dignitat (aquí sí) està buscant un futur millor. La història no es va acabar divendres passat.
