El Ted lluita pels seus drets civils

Nova YorkMark Wahlberg (Boston, 1971) no sap parar quiet, i la prova és al seu braç. L’actor porta enganxada, del colze al canell, una cinta cinesiològica com la que utilitzen sovint esportistes d’elit per tractar lesions. “Em vaig passar amb l’entrenament durant el rodatge d’ El jugador [2014]”, diu en seure per a l’entrevista. “M’havia de llevar cada dia a quarts de dues de la matinada per saltar a corda, aixecar peses i tota la pesca”, afegeix l’actor protagonista del film Ted 2, que, dirigit per Seth MacFarlane, arriba avui a la cartellera.

Wahlberg és un dels actors més rendibles de Hollywood perquè es deixa la pell en tot el que fa; ja sigui com a actor, productor, empresari, amo de la seva pròpia cadena d’hamburgueseries o també com a pare protector que prohibeix als fills mirar la majoria de les seves pel·lícules. “L’altre dia vam anar al cine i va sortir el tràiler de Ted 2. Em suplicaven que l’anéssim a veure, però de cap de les maneres. Potser no em faria res que la veiessin els meus nens però em preocupen més els efectes que podria tenir sobre la meva filla. Intento protegir-la tant com puc”, assegura. I hi ha raons de sobres.

Darrere la cara afable de l’osset Ted hi ha l’humor barroer del creador de la sèrie d’animació Padre de familia, un altre producte per a adults embolicat en un paquet infantil. Durant els tretze anys de recorregut de la sèrie, Seth MacFarlane ha fet enfadar un bon grapat de col·lectius i personalitats amb un humor cínic i sense miraments. “Només ens fiquem amb la gent a qui admirem per la seva feina, però, sincerament, a la majoria dels que hi surten no els importa. Un dia em vaig trobar amb Tom Cruise i, lluny d’estar emprenyat, em va dir que el divertien les bromes que hem fet d’ell a la sèrie”, diu el director, que va estrenar-se en el llargmetratge amb Ted (2012), un èxit de taquilla inesperat.

“Qui pot dir que no a més diners?”

“La recaptació del primer Ted em va sorprendre molt. Durant el rodatge es va estrenar La boda de la meva millor amiga, de Paul Feig, i em va deixar fet pols. Era una comèdia brillant, i jo tenia la sensació que la meva seria un desastre. Però vam anar fins i tot més lluny”, recorda MacFarlane. El seu debut va recaptar prop de 450 milions d’euros a tot el món, i això va sentenciar el destí de la segona part. “Qui pot dir que no a més diners?”, fa broma MacFarlane. En aquesta continuació hi trobem el John, interpretat per Wahlberg, i el seu osset de peluix xerraire igual d’immadurs però amb les vides canviades. El Ted ara té parella (interpretada per Jessica Barth) i vol tenir un fill. El primer problema és d’on treure l’esperma, ja que ell, òbviament, no en pot produir. I el segon és com adoptar una criatura si la llei considera que el Ted és un objecte i no una persona. “No m’agrada fer el mateix dues vegades, així que per a mi era indispensable explicar una història completament nova i diferent -revela MacFarlane-. Quan vam arribar a la idea de la lluita del Ted pels seus drets civils, ens vam adonar que teníem un plantejament prou interessant per explorar-lo”. Wahlberg, que afronta la primera seqüela de la seva filmografia, tenia la mateixa preocupació. “No es tracta de seguir munyint la mateixa vaca, sinó d’explicar una cosa nova i millor que la primera”, diu l’actor.

Una de les claus de la pel·lícula és aconseguir que el Ted deixi de ser una animació i que l’espectador el percebi com un personatge real, encara que el rodatge sigui una mica estressant per a l’equip d’actors. “La pel·lícula comença amb una escena de ball entre el Ted i jo -recorda Wahlberg-. Són les set del matí, estic envoltat de centenars d’extres i em toca moure’m sol, però com si tingués algú al davant. Inevitablement, acabes sentint-te una mica idiota”. Però per a MacFarlane hi ha tota una intenció darrere un inofensiu osset de peluix: “Com la ciència-ficció, l’animació, tant si és un personatge en un món real -com a Ted - o una sèrie tota de dibuixos com Padre de familia, és un dels pocs gèneres que et permeten explicar una història poc realista, fins i tot ridícula, i traçar una al·legoria sense ser evident. A Ted 2 hi ha una història d’igualtat de drets que sembla absurda, però, quan grates una mica, t’adones que és més rellevant del que semblava”.

MacFarlane trepitja una línia molt fina amb el seu humor. La sèrie i Ted li han aportat elogis però també ha tastat les crítiques per una cançó sobre pits a la gala dels Oscars o per la seva anterior pel·lícula, A million ways to die in the West (2014). “No hi ha una fórmula màgica per fer riure. Les variables cada vegada són diferents. L’únic que pots fer és agafar un gag o un acudit i provar-lo davant de tantes persones com puguis. Si aconsegueix rialles en totes les projeccions, segurament tindrà gràcia. Si no, segurament no funcionarà. Es tracta d’un mètode força científic”, diu MacFarlane. Wahlberg sintonitza amb el sentit de l’humor del director, encara que de seguida s’espolsa qualsevol responsabilitat: “Només puc dir que si algú se sent ofès per qualsevol aspecte de la pel·lícula, haurà de demanar explicacions a MacFarlane. Ell en té tota la culpa”.