Publicitat
Publicitat

Tocar al carrer (i al metro) com a experiència de vida

Barcelona és una de les poques ciutats on els músics ambulants s’autogestionen i es coordinen

Una melodia acompanya sovint els carrers, les places i els passadissos del metro de Barcelona, cosa que fa més agradable la passejada dels que hi transiten. La majoria de vegades passa desapercebuda, però d’altres aconsegueix fer aturar els vianants, que busquen l’origen d’aquesta música i durant uns segons es queden embadalits escoltant-la. El carrer és sovint un impulsor de la creació musical a les grans ciutats i ofereix a molts artistes l’oportunitat de tocar. La música que s’hi fa és molt variada i desperta opinions de tota mena, però és evident que forma part en gran mesura de la cultura de cada ciutat i cal tenir-la en compte.

A Barcelona la música al carrer ha estat sempre molt important, i músics d’arreu del món hi han vingut a tocar atrets per l’agradable clima mediterrani. Fa uns anys no hi havia normes i tothom que volia podia tocar al carrer, fins que els veïns es queixaven i la policia els feia fora.

Selecció de currículums

L’any 2007, però, arran d’un conflicte amb uns quants músics, l’Ajuntament de Barcelona va crear un projecte per regular aquesta pràctica al carrer. La iniciativa rep el nom de Música al Carrer a Ciutat Vella i estableix una regulació en aquest districte. “S’acorden uns punts on els músics poden tocar i hi ha una normativa que marca unes pautes concretes que han de tenir en compte a l’hora de fer-ho”, explica l’Òscar Martínez, coordinador del projecte des de fa dos anys. Ara el projecte no permet noves inscripcions de músics perquè està a l’espera d’una nova regulació. “El pla està viu, es continuen atenent músics, però no es fan convocatòries per a nous artistes”, diu l’Òscar. I afegeix: “La ciutat ha canviat, els usos del carrer s’han massificat, sobretot aquí al centre, i el projecte també ha de canviar i avançar amb el temps. És el que s’està fent”. Quan la iniciativa funcionava amb normalitat, cada any es feien noves convocatòries i les places que quedaven lliures es repartien fent un sorteig entre tots els interessats que presentaven el currículum. No hi havia requisits ni prova d’accés, només calia tenir una mínima formació musical o molta experiència pràctica.

Actualment hi ha 100 músics que formen part d’aquest projecte i que tenen acreditació per tocar als diversos punts de Ciutat Vella. És un nombre petit comparat amb els 500 que hi participaven fa uns anys. “Cada mes se’n fa una llista informatitzada i un sorteig aleatori automatitzat, i això marca un ordre. I aleshores, seguint aquest ordre, els músics trien on volen tocar”, explica l’Òscar, que afegeix: “A cada músic, segons l’instrument que toqui i la música que faci, li va millor un lloc o un altre. La normativa marca un màxim d’hores que els músics poden tocar cada mes i en cada lloc. Perquè tots els músics sàpiguen el seu horari, fem una graella i els l’enviem”.

Encara que la nova normativa estigui tardant més del que estava previst, l’Òscar la valora positivament perquè per primera vegada s’ha establert un diàleg entre el districte i els músics. “El canvi de la regulació es va iniciar des del districte, però en aquests dos anys hem aconseguit arribar a un acord amb els músics, i era difícil perquè són molt heterogenis i tenen opinions diferents”, diu l’Òscar.

L’objectiu del pla és regular el que es faci a la via pública i facilitar la convivència, encara que segons l’Òscar queda molt per fer. “Encara hi ha molts músics que toquen sense llicència. La Guàrdia Urbana els posa multes i els confisca els instruments, cosa que vol dir que el músic ha de pagar un mínim de 250 euros per recuperar-lo”.

Els músics de Ciutat Vella

El Pepe Robles és un trompetista de 72 anys que forma part del projecte de Ciutat Vella d’ençà que es va crear. “Estem en un moment molt bo perquè, almenys, ara hi ha un diàleg. Quan va aparèixer la iniciativa no es tenien en compte els músics”, explica Robles, que va començar a tocar al carrer l’any 1993, quan encara no estava regulat. “El projecte ja es veia a venir perquè a finals dels anys 90 va venir molta gent de fora i hi havia qui utilitzava l’instrument per demanar caritat i no per fer música. Es passaven tot el dia tocant i els veïns es queixaven”.

Des del 2005 el Pepe toca en un grup de música jazz, New Orleans Pussycats, format per ell i dos integrants més que són d’origen rus. L’un toca el piano i l’altre toca el banjo i canta. “Vaig viure molts anys a l’Argentina i quan vaig venir a Barcelona em vaig adonar que la música que jo feia no la feia ningú. Aquí no havia arribat el veritable jazz dels negres de New Orleans dels anys 20”, explica el Pepe, que ara es dedica professionalment a la música i on més toca és al carrer.

“Quan em van proposar per primera vegada tocar al carrer, no vaig tenir cap problema. Volia tocar, fos on fos”, comenta el Pepe, que ja fa 21 anys que hi toca. Tot i així, considera que l’experiència de tocar al carrer és molt diferent de la de fer-ho en un escenari, en un bar o en una sala de concerts. “L’experiència al carrer és dura, però també és fantàstica. La majoria de gent passa indiferent i no et fa cas, però de tant en tant hi ha algú que et mira i es queda a escoltar-te, i veus que que balla, que s’ho passa bé. En un bar la gent ve a escoltar la teva música i et valora d’una altra manera perquè paga per a això. La gent ja ve predisposada”, explica el Pepe, que conclou: “El carrer em permet estar tocant gairebé cada dia, i això per mi és el més important, forma part de la meva felicitat”.

Al metro també hi sona la música

A més d’aquest projecte pioner al districte de Ciutat Vella, a Barcelona hi ha una altra iniciativa que també s’ha creat amb l’objectiu de regular la música a l’espai públic, en aquest cas al metro. Es tracta d’un conveni que es va crear fa 14 anys entre l’Associació de Músics del Carrer (AMUC) i Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). “L’objectiu d’aquest conveni és aprofitar l’espai del metro per a la música, com s’ha fet sempre però d’una manera més organitzada, garantint un mínim de qualitat que eviti l’intrusisme i harmonitzant aquest espai”, explica el Rubén H., coordinador de l’AMUC i músic.

Segons el Rubén, Barcelona és una de les poques ciutats que té un projecte d’autogestió per regular la música al metro, per això molts artistes d’altres països demanen consell a l’AMUC i s’interessen pel que fan. “Els mateixos músics en són els responsables -explica-, encara que no siguin experts en gestió, són els que millor saben com funciona la música al metro perquè l’han practicat durant molt de temps i són els que de veritat en coneixen totes les particularitats. El metro, com el carrer, és molt complex, és com una selva”. I afegeix: “Sovint des d’altres països ens pregunten com ho fem, perquè veuen que és un sistema que garanteix estabilitat. Sembla que ara els projectes autogestionats es comencen a valorar des de les institucions, sobretot perquè hi ha menys diners públics, però també perquè estalvia problemes i dóna bona imatge als ajuntaments”.

Ara hi ha més de 500 músics a l’associació i tots han passat una prova d’accés que es convoca un cop a l’any i que han de fer tots els músics que volen tocar al metro. No hi ha places limitades però els músics han de complir uns certs requisits: han de tenir un repertori mínim de 30 cançons, una diversitat de propostes musicals amb una mínima qualitat i els grups no poden ser de més de tres persones, entre d’altres. “El jurat de l’examen està format per membres de l’escola de música Juan Pedro Carrero, però van canviant. Mai pot estar format per gent de l’associació”, explica el Rubén, que considera que la situació ha canviat molt positivament en els últims anys.

L’espontaneïtat del públic

Per a un músic, tocar en qualsevol lloc és una oportunitat per donar-se a conèixer, i el carrer i el metro no són una excepció. Tot i així, el Rubén insisteix que no és una plataforma per fer-se famós. “Si funcionés així seria un problema perquè voldria dir que s’ha acabat la música espontània, aleshores passaria a ser terreny de les discogràfiques. I el que té de bo tocar a l’espai públic és que estableixes comunicació amb algú que no coneixes de res, és una comunicació molt més honesta i sincera”, explica l’artista. “L’espai públic és la base de tots els moviments musicals. La música neix als carrers o s’impregna del que s’hi fa. És on es genera la cultura real, la que està en contacte amb la societat. Beethoven va compondre melodies anant al camp, buscant com era l’expressió popular de la gent. Tocar al carrer no és una cosa de la crisi, es pot fer durant un temps curt com a alternativa però qui s’hi queda és perquè considera que aquest és el seu espai de creació”, conclou el Rubén.

La Banda Mutante AMUC

La Banda Mutante AMUC és un projecte col·lectiu que representa l’associació de músics del metro i que es va formar fa tres anys quan es va replantejar el funcionament intern de l’associació. El Rubén H. és un dels integrants de la banda des que es va crear. “Es tracta d’aprofitar el talent creatiu i interpretatiu dels músics d’AMUC”, explica el Rubén, que hi toca la guitarra, l’harmònica i també canta. “Toquem en diversos llocs per donar a conèixer el nostre projecte, sobretot en centres cívics”. La banda, que funciona de forma cooperativa, té un repertori de temes compostos pels diferents autors i compositors de l’associació. L’han batejada amb el nom de Banda Muntante perquè els instrumentistes van canviant segons la cançó. Per estar al corrent de la banda es pot consultar la seva pàgina web: Labandamutanteamuc.wix.com.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT