L’INFORME DE LA FILIAL espanyola de Transparency International sobre els governs autonòmics situa Catalunya com la millor de la classe (100% de compliment), juntament amb el País Basc i Castella i Lleó. La pitjor, Madrid. L’administració catalana, a més, ha progressat molt els últims tres anys; Madrid ha empitjorat notòriament. L’excel·lent nota de la Generalitat és una bona notícia, i les bones notícies també són notícia.
Però no podem cantar victòria. Aquests informes estan bé, però es fan bàsicament a partir de la informació que els mateixos governs generen. El sistema, per tant, no és perfecte. Abans que esclatés el cas Bustos, l’informe de Transparency del 2010 sobre ajuntaments va situar Sabadell dins el top ten, cosa que demostra que, si vols, pots aconseguir que els indicadors sota control et surtin bé, tot i que només siguin façana. És a dir, que el frau es cogui per darrere, sense deixar rastre en la informació pública, per molt accessible que sigui.
Al final, per molts controls que posem -que són necessaris i benvinguts-, la cultura política és la que és. L’amiguisme-nepotisme és una tradició ben llatina. Als estrangers que viuen aquí sempre els sorprèn que per aconseguir una feina o guanyar un concurs públic siguin més decisives les amistats i els contactes que no el mèrit objectiu. La transparència també pot servir per lluitar contra això, però sense un canvi de mentalitat no n’hi haurà prou.
Molta gent -també els polítics, esclar- troben natural ajudar amics i familiars. Qui s’hi pot negar? Però la ratlla amb el favoritisme és prima. La corrupció que està sortint a la llum és fruit d’aquesta confusió tan arrelada. Necessitem molta transparència... i alguna cosa més. De totes maneres, felicitats al Govern: feina feta no fa destorb. El dia que arribi la independència, deixarem de ser invisibles, però haurem de ser més transparents que mai.
