La consulta no era res més que, venint del fracàs de l’Estatut, intentar saber l’opinió dels catalans sobre com volien que fos la relació amb Espanya. Des del primer dia es va dir que amb el resultat obtingut s’aniria a Madrid a negociar. La reacció d’Espanya ha estat usar tota la llei al seu abast (i més) per impedir-la. I si Rajoy espera assegut, que és el que ha fet i farà, aquí no podem forçar res. I no és una opinió, és una realitat. Per tant, qui ha de moure’s per trencar el granit som nosaltres. Mirem, doncs, on som: 1) Artur Mas sap que si convoca eleccions i CiU s’hi presenta sola, les perd i ha de marxar a casa. Poca èpica, no troba? Posats a sacrificar-se, busquem un altre moment més gloriós, oi? 2) Esquerra sap que si va sola a les eleccions les guanya, sí, però amb quants diputats? 45? Posem-n’hi 50? La postura seria molt feble, i més tenint en compte que CDC (i potser sense Unió) estaria buscant un nou líder i recomponent el partit. 3) Per tant, a cap dels dos els interessen unes eleccions anticipades, i, amb llista conjunta, només a CiU per protegir el líder. I així arribem al punt 4, el del consens. Esquerra no es fia de CiU i CiU no entén les recances d’Esquerra. Per això el president ha decidit guanyar temps amb una maniobra d’afirmació que només sortirà bé si el 9-N s’hi presenten dos milions de persones. I per aconseguir això caldrà la implicació de l’Assemblea i d’Òmnium, però també de la gent d’Esquerra. Ho faran? I punt 5: serà molt important la postura de les CUP i d’ICV i Guanyem. S’han de sentir part del projecte, però, sobretot, han de fer que s’hi sentin.
