ABANS D’ARA
Efímers 29/05/2015

Els barcelonins

Del comentari de Josep M. Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) i l’acudit d’Avel·lí Artís-Gener Tísner (Barcelona, 1912-2000) a La Publicitat (27-V-1936), unes reaccions periodístiques que volien temperar les tensions per una crisi de govern en temps convulsos desviant l’atenció cap a aspectes anecdòtics o amb recursos humorístics. (Peu de l’acudit: “Ara el senyor Martí Esteve [conseller de Finances] podrà fer els pressupostos... i el doctor Corachan [conseller de Sanitat] les operacions”.)

Josep Maria Planes 1936
2 min
Els barcelonins

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsUs hi heu fixat? En el nou Govern de la Generalitat no hi ha ni un sol barceloní. Lluís Companys, el President, és de Tarrós (Lleida); Pere Comes és de Berga; Martí Esteve, de Torà (Lleida); Josep Maria Espanya, de la Vall d’Aran; Ventura Gassol, de la Selva del Camp (Tarragona); Pere Mestres, de Vilanova; Martí Barrera, de la Bisbal; Lluís Prunés, de Manresa; i el doctor Corachan, de Castelló (País Valencià). Ni un barceloní! Potser en els Governs d’Espanya, de França o d’Alemanya s’ha donat alguna vegada la casualitat que cap madrileny, cap parisenc o cap berlinès no formés part del ministeri. Però en un país com el nostre, on la capital comprèn gairebé la meitat del nombre d’habitants del territori no deixa de sorprendre aquesta absència de barcelonins en el Consell de la Generalitat. I és curiós remarcar que mentre els homes de les comarques són els amos absoluts del Govern de Catalunya, en certs medis d’aquestes comarques es comença a parlar seriosament del centralisme de Barcelona. Ja sé que la mentalitat “centralista” no té res a veure -o ben poc- amb l’esperit de les ciutats que els alimenten. No han estat pas madrilenys els defensors més abrandats de la famosa unidad de la patria. Tampoc no és imprescindible que siguin nats a Barcelona els partidaris, més o menys teòrics, del centralisme barceloní. A dir veritat, la qüestió del centralisme, sortosament, a casa nostra no passa d’ésser un sentiment purament administratiu. La situació de Barcelona dintre Catalunya és d’unes característiques tan especials que pot permetre’s totes les generositats: àdhuc de no tenir cap fill seu en el Govern del país. [...]

stats