Per la Diada del 2012 vam anar a BCN a fer una mani de les de tota la vida. No ens vam moure de lloc, però de tant en tant vam fer alguns saltironets i mira... L’any passat vam haver d’omplir el cotxe amb família i amics i anar-nos-en vés a saber on per agafar-nos de les mans amb un senyor de Masquefa que no teníem el gust de conèixer. Ahir vam tornar a BCN. Si vam anar-hi en cotxe, vam aparcar a Vidreres. I si vam optar pel transport públic, encara ara ens estem desenganxant gent de l’esquena. Aquest cop vam haver de dur samarreta groga o vermella per fer un mosaic al qual vam haver d’apuntar-nos a corre-cuita perquè fins a mitjans d’agost no vam saber que realment allò era un mosaic. Ah, i en molts casos vam comprar el paquet samarretil oficial, que no era pas baratet. O sigui, nosaltres ja hem complert i ara a algú li toca administrar la força de milions de persones manifestant-se de forma pacífica, festiva, familiar i reivindicativa. Problema? Ens ensumem més partidisme que país. Flairem més tàctica electoral que unitat.
El president Mas conserva la credibilitat, que no vol dir que la conservi el conjunt del seu partit, i sobre ell han de pivotar els següents passos a fer. Si al final no és possible el 9-N i alguns partits no estan per les plebiscitàries (que no ho estan), l’única opció per no decebre milions de catalans és la unitat. I no només de CiU (o la part d’Unió que vulgui) i Esquerra. Cal pactar uns mínims amb el màxim de partits i remar amb mentalitat de país, amb la gent al darrere i sense pensar en pròximes eleccions. Qualsevol altra opció serà un error. I un fracàs.
