La cara de l’atur que s’amaga darrere les xifres

El febrer s’ha tancat amb la baixada de l’atur més forta en aquest mes dels últims 14 anys al conjunt de l’Estat. Aquest era el titular destacat de moltes de les webs d’informació d’ahir, inclosa la de l’ARA. Tot i això, si es llegia el text de la notícia, es comprovava que la reducció havia sigut de només 13.538 persones a l’Estat i de 1.545 a Catalunya. És cert que el febrer és un mes tradicionalment dolent per a l’ocupació, però la realitat és que al Principat hi ha 581.124 persones sense feina, una xifra elevadíssima que s’arrossega des de fa molts anys i que provoca un deteriorament social cada cop més greu. El discurs sobre la baixada de l’atur té una cara oculta, i és que cada cop hi ha menys aturats amb prestació i són més els que es troben en una situació familiar desesperada.

Per retratar aquesta situació l’ARA entrevista avui el cap de la unitat de psiquiatria de l’Hospital Quirón, Carles Lupresti, que des de l’inici de la crisi ha vist desfilar pel seu despatx nombrosos treballadors amb afectacions derivades d’haver perdut la feina. El seu diagnòstic és rotund: cada cop la gent arriba més deteriorada a la seva consulta perquè han trigat més temps a prendre la decisió d’anar-hi. I es troba amb quadres d’ansietat, crisis de pànic, agorafòbia i, atenció, fòbia social, por a sentir-se rebutjats i exclosos pel seu entorn més pròxim.

Un altre dels aspectes que Lupresti comenta és com afecta als nens el fet que un o tots dos pares estiguin a l’atur, i explica que molts desenvolupen irritabilitat i el seu rendiment escolar baixa. Segur que molts mestres coincidirien en aquest diagnòstic, ja que l’ambient familiar és una de les principals causes del fracàs escolar.

La conclusió és que, més enllà de les dades concretes de cada mes, cal prendre consciència de la magnitud del problema que suposa per a una societat tenir uns índexs d’atur tan elevats i durant tant de temps. Es tracta d’una autèntica crisi humanitària que reclama més atenció i recursos, sobretot perquè molts d’aquests aturats, si no se’ls ajuda ara, cauran per sempre més en situacions d’exclusió social i, com a resultat, tindrem una societat més desigual i injusta.