L’ESTUDI DE LA NEGACIÓ és un camp lingüístic ple de sorpreses. De l’expletiva a la doble, presenta curioses subtilitats que, en general, dominem de manera intuïtiva però que de vegades propicien l’error.
Diria que ho és l’arrencada epistolar d’un polític que dimecres va dir adéu al seu partit: “Aquesta és una carta que no hauria desitjat fer mai”. Escrita així, aquesta frase expressaun no desig. Perquè expressi un desig-com ell volia- hem de moure el no :“que hauria desitjat no fer mai”.
El matís és tan fi que l’errada és disculpable. Només que canviem desitjar per voler la frase funciona: “que no hauria volgut fer mai” vol dir, exactament, “que hauria volgut no fer mai”. I és que amb un no vull tambéexpressem una voluntat: no pas una no voluntat.
Els lingüistes anomenen negació anticipada a aquesta estratègia de negar una oració subordinada posant el no a la principal. I hem de vigilar, perquè només la permeten certs verbs. En d’altres, quan movem el no canviem el sentit de la frase. És una asimetria que depèn totalment del significat dels verbs.
“No sembla que ho entengui” vol dir “Sembla que no ho entengui” i “No crec que vingui” vol dir “Crec que no vindrà” però “No és possible fer-ho abans” no vol dir “És possible no fer-ho abans” i “No cal confondre les coses” té un sentit força diferent que “Cal no confondre les coses”.
L’ús de la negació amb el verb caldre deu ser la font més important d’errors, perquè tendim a imitar l’estructura castellana no hay que, que tant pot equivaler a un formal cal no com a un col·loquial no cal.
Per exemple, no hay que olvidar ha de ser cal no oblidar i no pot ser no cal oblidar (un error molt estès) perquè el que estem dient és que és necessari no oblidar -que és molt important tenir present- i no pas que es pot oblidar si es vol però que no és obligatori.
En canvi, no hay que preocuparse equival a no cal amoïnar-s’hi.
