Algunes coses a tenir en compte

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] Són en la memòria de tots, segurament, les campanyes que fèiem des del setmanari L’Opinió, el 1930, per a l’adveniment de la República, com a règim que crèiem havia d’afavorir la llibertat de Catalunya. El leit motive era “Pena de mort al lladre”. La política catalana, la política republicana, havien d’ésser una cosa exemplar. Ni polítics a l’estil “lerrouxista” que saquejaven l’Administració pública i cotitzaven la influència, ni nepotisme a l’estil dels Montero Rios i altres cacics espanyols que repartien càrrecs entre la innombrable parentela, només per anar a cobrar a fi de mes, sense treballar. Avui que la República i la Catalunya autònoma “han viscut”, quantes decepcions entre els que havíem esperat veure el país governat per homes amb l’esperit auster dels republicans romàntics del 1873! La República espanyola, i amb ella Catalunya, han caigut sobretot víctimes de la corrupció dels seus medis polítics. La denúncia de l’ staperlo, feta per Alcalá Zamora en la seva qualitat de President de la República, fou l’esbotzada de l’abscés. D’aleshores ençà tot anà en orris d’una manera vertiginosa. Ja no hi havia remei per al mal. Crisi de Govern; dissolució de Corts; eleccions; crisi presidencial; revolta militar; revolució social; guerra civil; propagació de la corrupció en tots els sectors de la vida pública i com a conseqüència: desfeta. [...] Hi ha una unanimitat absoluta respecte del que estic comentant. Hi ha un fàstic i una repugnància generals respecte del polític professional, dels que del 14 d’abril de 1931 ençà han perdut l’hàbit de guanyar-se la vida fora de la política i s’han acostumat a viure dels diners del país. Invocar el silenci és fer-se còmplice. Sobre que el silenci, en lloc d’afavorir en res Catalunya, en aquest cas la perjudica. No perquè el polític professional sigui català l’hem d’absoldre. Precisament perquè és català, si n’és mereixedor, ha d’ésser més severament jutjat.