BarcelonaLa confluència de cultures ve de lluny. A principis del segle XIX Goethe ja va publicar una antologia de poemes que va titular el Divan d’Orient i Occident. Una exquisida impostura. Wajdi Mouawad (canadenc francòfon d’origen libanès) també es col·loca en aquesta delicada intersecció per explicar el seu món i les seves guerres amb el lirisme d’imperis poètics desapareguts. A Cels aquesta combinació adquireix una dimensió asfixiant, un dens, pesant, embafador perfum de paraules i metàfores ficades en un esprai de teatre del segle XXI per matar les cuques ètiques i polítiques de la societat contemporània. Pàtxuli dramàtic per narrar un dels molts apocalipsis possibles. Una fragància que no és del gust de totes les sensibilitats.
Mouawad sembla només interessat en l’alquímia. La situació pot ser tan artificialment alambinada com la trama d’ El codi Da Vinci ; els personatges inversemblants al servei de l’efecte (amb la traductora i les seves circumstàncies passades, presents i futures com a essència del despropòsit); les relacions dels individus i les seves crisis sotmeses al mecanisme de la peça. Tot val mentre l’autor pugui vaporitzar ingents quantitats de grandiloqüents reflexions filosòfiques i obnubilar-los amb el missatge final: el triomf de l’horror sobre la bellesa; la poesia com a espasa de l’àngel exterminador.
Oriol Broggi és un gran admirador de Mouawad i en aquest muntatge de La Perla 29 es comporta com un veritable fan, relegant el seu bon ofici com a director a un segon pla. El seu talent per modular les interpretacions, per crear atmosferes teatrals molt personals, per incorporar l’espai al discurs no està present en aquesta producció. Confiat en els presumptes estímuls hipnòtics de l’autor, fa una direcció d’actors innecessàriament cridanera. Només hi ha un moment de veritat en aquest enorme artifici: la intimitat que es crea entre el personatge desaparegut -renascut en una gravació- i el seu substitut. La trobada virtual entre dos grans amics és un instant de sincera intimitat. Gran Carles Martínez des del més enllà i gran Eduard Farelo en la seva silenciosa emoció.
