Brian Eno: “La meva vida és un intent de fugir de la música”

BarcelonaBrian Eno seia ahir amb naturalitat entre els nou artistes que presentaven a la Fundació Tàpies l’exposició col·lectiva Interval. Accions sonores. Però Eno no és un artista més: fundador de Roxy Music, productor clau en la carrera de David Bowie, U2 i Coldplay i pare de la música ambient, l’anglès és un dels músics més innovadors de les últimes quatre dècades, tant des de l’àmbit pràctic com el teòric. També és l’autor d’un dels temes més escoltats de la història: els sis segons que sonen cada vegada que arrenca un sistema operatiu Windows.

La peça que ha portat Eno a Barcelona, The ship, aglutina els tres àmbits musicals en què ha treballat Eno: el pop, l’ambient i la instal·lació sonora. Està concebuda com “una cançó en tres dimensions” formada per vint altaveus de dimensions i models variables repartits per una cambra en la penombra. Uns descansen sobre una mena d’altar i d’altres enfilen cap al sostre formant torres de so. D’ells emana un càntic hipnòtic que es barreja amb la remor llunyana d’una veu. “Fa uns mesos era a Estocolm treballant en una instal·lació -explica el músic-. Últimament en faig moltes i començava a avorrir-me. Tot d’una, em vaig posar a cantar amb la peça. I se’m va ocórrer la idea de crear una cançó dins la qual es pogués caminar i així es desplegués en diferents posicions de l’espai”.

The ship dura 24 minuts i conté una introducció enregistrada en català. Eno ha explicat que l’obra estudia la relació entre la Primera Guerra Mundial i la tragèdia del Titanic, que es va enfonsar dos anys abans de l’esclat del conflicte. “Estableixo una mena d’analogia entre el Titanic i el començament de la guerra”, revelava Eno. L’altre element rellevant de la peça són, per al músic, els altaveus que transporten el so. “Sempre actuem com si els altaveus fossin invisibles i no formessin part de la música -reflexiona-. El que jo he intentat és utilitzar cada altaveu com si fos una veu”.

Remenant altaveus als Encants

Eno va arribar fa uns dies a Barcelona amb algunes idees pregravades però amb el propòsit de fer un “treball d’improvisació” aprofitant les condicions del lloc. Durant els últims dies, Eno ha estat amunt i avall remenant altaveus per Barcelona: als Encants, a botigues de segona mà... Fins i tot a cases d’amics del comissari de la mostra, Lluís Nacenta. “Buscava tota mena d’altaveus, fins i tot altaveus que no funcionessin del tot correctament -revela Nacenta-. Un cop identificat el tipus d’error en el so provocat per l’altaveu, Eno va triar els que produïen el so que ell volia”.

La disposició dels altaveus en la instal·lació, envoltats d’espelmes elèctriques en un clarobscur tremolós, evoca l’ambient d’un temple religiós. La idea va fer somriure el músic. “És divertit que, sent un ateu, sovint dissenyi aquestes esglésies -comenta-. Però potser els ateus som els més indicats per dissenyar esglésies. Tenim una visió més pura de la seva funció. El que jo pretenia era només crear el marc per a una experiència reflexiva, un estat mental no habitual”. Per Brian Eno, les ciutats són llocs on sempre cal estar alerta, l’estat oposat al que ell perseguia. “Els meus llocs preferits de les ciutats són els parcs, les esglésies, els restaurants tranquils... Sempre estic buscant els més impopulars de les ciutats, amb pocs clients i sense música. La meva vida adulta és un intent de fugir de la música”, diu amb un deix d’ironia. Eno, en resum, busca un cert tipus d’espai que no troba. I és per això que el crea. “L’efecte que vull que la peça tingui en la gent és el mateix que vull per a mi”, concreta.