Estic segur que Aleix Aguilà és una persona de la broma, d'aquelles que saben que de les coses serioses se n'ha de parlar amb humor i que la reflexió més aguda pot resultar inútil. Li agrada omplir i buidar de sentit les paraules creant sentències aparentment profundes i d'altres de desconcertants. Juga a descol·locar l'espectador. Bolxevics , la primera obra que li coneixem, té un plantejament inicial que deriva constantment amb sorpreses tant conceptuals com en els perfils dels personatges. El títol ens podria fer pensar en una obra sobre la revolució. Però els bolxevics d'Aguilà, tot i presumir de radicals, són gent bastant normal, immersa en la confusió de la nostra societat. Cal fer alguna cosa. Però què? Ells decideixen ocupar un espai sagrat per preservar-lo, tot i ser, diuen, ateus. Una ocupació pacífica. Però qui són ells realment? Aguilà beu de diverses fonts. N'ha fet bona digestió. I una és el teatre de Javier Daulte, de qui pren el joc de l'enigma i dels diàlegs entretallats.
Al llarg de la funció sentim algunes frases brillants i ens deixem portar per un joc de paraules que no sabem on pararà. Marc Rodríguez fa una interpretació fantàstica, molt ben apuntalat per Pau Vinyals i Magda Puig, i és una llàstima que la bona direcció de Júlia Barceló no doni més servei al cor que acompanya l'espectacle. Una funció que revela una escriptura potent, culta, d'algú força observador, i una direcció que relliga les idees amb bon ritme i bona direcció dels intèrprets. Certament que l'obra s'allarga una mica massa, però això és només un petit defecte. Enhorabona.
