Peter Terrin es dóna a conèixer amb un «‘thriller’ claustrofòbic»

BarcelonaA Gratacels, l’escriptor anglès J.G. Ballard (1930-2009) va imaginar un edifici que fos capaç d’oferir als seus inquilins tot el que necessitessin, des de supermercats fins a escoles, restaurants i piscines. D’aquesta manera no els calia establir cap contacte amb la resta del món. La situació, aparentment idíl·lica, degenerava cap al malson quan els propietaris dels pisos més alts començaven a patir problemes de subministrament elèctric i les tensions veïnals creixien. Ballard, un dels grans exponents de la novel·la distòpica de la segona meitat del segle XX -va escriure, entre d’altres, Crash i L’illa de ciment -, imaginava el seu gratacels decadent el 1975.

Trenta-cinc anys després, Peter Terrin guanyava el Premi de Literatura de la Unió Europea amb la seva quarta novel·la, El vigilant (Raig Verd), en la qual la decadència d’un altre edifici sinistre és explorada a fons, però aquesta vegada gairebé exclusivament des de les seves entranyes. És a l’aparcament del soterrani on viuen els dos protagonistes del llibre, el narrador, el Michel, i el Harry, dos vigilants que aspiren a fer molt bé la seva feina per poder sortir del seu aïllament i ocupar-se dels jardins d’alguns dels habitants dels apartaments de luxe que des de baix només poden intuir. “El punt de partida era fer una novel·la d’intriga amb tan poc material com pogués -comentava l’autor durant la visita a la Setmana del Llibre en Català-. L’edifici que vigilen té 40 pisos, i els apartaments són de 1.000 m. Cada pis és diferent: n’hi ha un que recorda un castell medieval, un altre que reprodueix les particularitats d’una mesquita... Simbolitzen les diferents cares del món”.

Una novel·la deslocalitzada

El Harry i el narrador no ho saben, tot això. Es limiten a fer torns de cinc hores, a menjar llaunes de conserva i a saludar els veïns que de tant en tant surten o entren del soterrani amb els seus vehicles fastuosos. “El Harry i el Michel estan obligats a compartir un lloc molt petit -recorda Terrin-. El Harry és un tipus dur, segueix les normes sense qüestionar-se res. El Michel és una mica més gran i té més dubtes”. Si l’autor hagués d’imaginar nacionalitats per als seus dos protagonistes, el primer seria nord-americà i el segon europeu. “No crec que ni l’ambient ni la llengua siguin gaire importants, a El vigilant -reconeix-. He escrit tots els meus llibres en neerlandès, però en aquest cas no hi ha referències concretes. L’edifici és als afores d’una gran ciutat: podria passar a Bèlgica, però també a Catalunya”.

Gràcies al Premi de Literatura de la Unió Europea, Terrin ha aconseguit una dotzena de traduccions de la novel·la. Si bé el plantejament podria estancar-se ràpidament en mans d’un autor poc experimentat, l’autor nascut a Tielt el 1968 aconsegueix atrapar el lector gràcies a un estil sec i a capítols d’una brevetat que oscil·la entre les quatre pàgines i un sol paràgraf. Igual que en la ficció de Ballard, els problemes no triguen a treure el cap. El Harry i el Michel veuen com d’un dia a l’altre tots els residents fugen de l’edifici. Primer es dediquen a fer conjectures sobre què pot haver passat. Més endavant reben amb estupefacció l’arribada d’un home, que diu ser un tercer vigilant que ha enviat l’empresa per la qual treballen (en aquesta part, les tortures dels soldats nord-americans a l’Iraq es fan presents). Al final, el duet de treballadors es decideix a buscar l’únic inquilí que no ha marxat. “El vigilant és un thriller claustrofòbic en què s’aclareixen pocs interrogants -diu Terrin-. No s’assembla a cap altra novel·la meva, perquè amb cada llibre exploro gèneres diferents”.