Publicitat
Publicitat

CINEMA

Robert Guédiguian: "No sóc un cineasta militant, sinó compromès amb la vida"

Crític "Europa continua pagant el seu pecat original: constituir-se com un mercat i no com un projecte comú de societat"

El poema de Victor Hugo Les pobres gents ha inspirat a Robert Guédiguian (Marsella, 1953) un commovedor relat sobre un obrer que es qüestiona els seus principis en descobrir la identitat dels lladres que li van robar. Amb Las nieves del Kilimanjaro, premi Lux del Parlament Europeu,torna el Guédiguian més combatiu i moral, la consciència social del cinema francès.

¿No és irònic que un film que va néixer mentre preparava un al·legat contra la Constitució europea sigui premiat pel Parlament Europeu?

Sí que ho és. Però la carta era contra el Tractat constitucional. Si es votés un pacte d'estabilitat social en lloc de preocupar-se només dels bancs i l'economia, per descomptat que hi votaria a favor. Però Europa continua pagant el seu pecat original: constituir-se com un mercat i no com un projecte comú de societat.

Sempre ha reivindicat l'orgull de classe obrera, però a Las nieves del Kilimanjaro hi constata una certa dissolució de les classes. Què sent?

Primer, dolor. Però, després, el desig de reconstruir aquesta fraternitat a partir de les pobres gents d'avui dia, que ja no van necessàriament amb l'uniforme de la classe obrera. De fet, els uniformes han deixat de ser blaus i són d'altres colors, i això s'ha fet amb el propòsit de dissoldre aquesta identitat. Igualment, per dividir la massa, s'ha enfrontat els que treballen amb els aturats, i els estrangers amb els autòctons. És per això que intento reconstituir aquesta consciència de classe. Tot el que es faci amb aquest fi, ja sigui des d'una posició artística, periodística o personal, és molt important.

El protagonista del film es veu identificat com un burgès després de lluitar tota la vida pels obrers. ¿També li ha passat a vostè, això?

No. La classe obrera no em pren per burgès. De fet, tinc molt de suport, especialment a Marsella. Durant el rodatge de Las nieves del Kilimanjaro hi va haver una vaga als molls i ningú hi podia rodar. Jo vaig dir, bé, doncs no hi anem. Però els sindicats em van dir que ni pensar-hi, que nosaltres sí que hi podíem rodar. Però el que passa amb els personatges de la pel·lícula també em pot succeir a mi, especialment si no em coneixen. Si algú em veu vestit així a Barcelona, com un senyor burgès català, no seria estrany...

Va dirigir una pel·lícula sobre François Mitterrand. Ara se n'ha fet una sobre Sarkozy. ¿Dirigiria una pel·lícula sobre ell?

No m'interessa gens. Fer una pel·lícula sobre personatges que actualment exerceixen funcions polítiques em sembla mancat d'interès i perillós. Si és mort, com en el cas de Mitterrand, llavors es tracta d'un film històric. A França, des de fa 15 o 20 anys, hi ha una representació constant dels polítics a la pantalla que trobo nociva per a la idea que jo tinc de la política. Alguns polítics fins i tot van a concursos, és ridícul. La ficció no hi hauria de fer res amb els polítics vius, per això ja n'hi ha prou amb el periodisme.

Se'l defineix sovint com a cineasta militant. ¿Com entén la militància en el cinema?

La militància, que no és una paraula que m'agradi gaire, ha d'estar al servei d'una idea molt precisa. Hi ha cinema militant molt bo, però de fet no és més que vendre un producte. Si jo fes un film per a la campanya electoral de l'extrema esquerra, seria cinema militant, però no necessàriament bo. M'agrada pensar que el meu compromís és amb la vida, com a ciutadà. A partir d'aquí, el compromís pot agafar formes molt diferents. Marie-Jo i els seus dos amors, per exemple, és una pel·lícula compromesa amb l'amor, i la manera de filmar els cossos i la sexualitat en el film respon a un compromís cultural, de civilització. Altres vegades el compromís és més polític perquè el tema també ho és. Jo sóc un cineasta, i punt, però com que estic compromès amb la vida, el meu cinema també.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT