Les arrels menorquines d'Albert Camus
El vincle profund de l'autor amb l'illa xoca amb el poc interès que hi va mostrar al llarg de la vida
PalmaEnguany es commemora el centenari del naixement d'Albert Camus Sintes, una de les figures més representatives del segle XX, tant des del punt de vista intel·lectual i creatiu com ideològic i ètic. Home complex, ciutadà compromès, partisà del pensament i autor enormement versàtil, l'obra i la vida de Camus presenten una riquesa de matisos, plecs i contrapunts marejadora, de tan contradictòria com arriba a semblar. Moltes de les seves novel·les i obres de teatre (per exemple L'estranger o Cal·lígula ) mostren i exploren a fons l'absurd asfixiant de l'existència humana. Però alhora el seu periodisme de combat, la implicació política contra els totalitarismes -franquista, nazi i soviètic- i alguns dels seus assaigs més brillants ( L'home revoltat ) són una aposta ferma a favor de l'ideal humanista i una aferrissada defensa de la llibertat individual.
¿Tot plegat és contradictori, un aiguabarreig massa estrany? És possible. Però és que la contradicció, la mescla i l'estranyesa li venien de fàbrica, a Camus. L'autor d' El mite de Sísif va néixer el 1913 a Mondoví, l'actual Drean, al nord de l'aleshores Algèria francesa. La seva era una clàssica família pied-noir , si bé amb particularitats decisives. El pare, Lucien-Auguste Camus, era d'una família pobra que s'havia establert a Algèria provinent de Bordeus a mitjan segle XIX, mentre que la mare, Catalina Sintes Cardona, d'ascendència menorquina, ja havia nascut a Algèria, en concret a Birkaden, el 1882. L'estranyesa familiar de Camus ve del que, per la filòloga Fina Salord, és el fet crucial de la seva vida: la mort del seu pare el 1914 a la Batalla del Marne, quan el futur escriptor encara no tenia ni un any. La mort prematura del progenitor va fer que Camus creixés en un entorn familiar que era purament menorquinoalgerià. És el món que va evocar a la seva inacabada novel·la pòstuma, El primer home , en què destaquen les figures tutelars de la mare i la padrina, Catalina Maria Cardona, una dona de caràcter fort i autoritari que havia nascut al poble de Sant Lluís el 1857.
Segons es pot deduir del que explica Marta Marfany al llibre Els menorquins d'Algèria , els ascendents de Camus havien partit de Menorca durant la gran onada migratòria que es va produir entre el 1830 i el 1850, quan 9.500 menorquins partiren cap a Algèria. Tot i que el país nord-africà no va esdevenir oficialment francès fins al 1848, l'exèrcit gal ja havia ocupat Alger, la capital, el 1830, i des d'aquell primer moment havia incentivat l'arribada de colons. Aquells primers colons eren, naturalment, francesos. Però també n'hi va haver molts provinents d'altres països europeus de la Mediterrània. Sobretot de Malta, Itàlia i Espanya. Aquells milers d'immigrants mediterranis aviat es convertiren en francesos de ple dret, gràcies a una llei promulgada el 1889 que concedia la naturalització automàtica a tots els colons que no la refusessin.
Segons Fina Salord, és important tenir en compte aquest context familiar si es vol entendre la figura de Camus. "I no només les figures de la mare i l'àvia, sinó tot el clan. La formació de Camus mostra la formació d'un al·lot d'ascendència menorquina, en una casa on es parlava el que ell anomenava maonès, i que després viu un procés d'aculturació en francès, que és el que el duu a convertir-se en l'escriptor i intel·lectual que coneix tothom". La menorquinitat de Camus, per tant, no es limita a una curiositat genealògica, interessant només des d'un punt de vista entranyablement antropològic. Tanmateix, aquesta menorquinitat fonda xoca amb l'aparent poc interès que l'escriptor va mostrar per Menorca al llarg de la seva vida.
Un menorquí que no trepitja l'illa
L'any 1935, per exemple, va fer un viatge per Mallorca i Eivissa, del qual va deixar constància al text Amour de vivre , en què evoca els cafès del port eivissenc, el barri de la Catedral i, sobretot, el claustre de Sant Francesc. ¿Per què, però, no va anar a Menorca, si era la terra d'aquells a qui estimava tant? En aquest sentit, també resulta xocant la facilitat i el poc rigor amb què va assimilar la seva ascendència menorquina als tòpics de l'espanyolitat. Parla d'un patois mahonnais i, en un dels seus carnets, va escriure: "Tota la meva vida vaig intentar recuperar el que hi ha d'Espanya en la meva sang, que per a mi era la veritat".
Fina Salord té una explicació per a l'aparent desinterès. "De jove, Camus no sentia la necessitat de mirar enrere. I si no va anar a Menorca va ser perquè Mallorca i Eivissa tenien una aura més cosmopolita". Després de la II Guerra Mundial, però, tot va canviar. "Camus pateix una profunda crisi personal. I té desavinences amb els cercles intel·lectuals parisencs. A més, esclaten els primers conflictes que duran a la guerra d'Algèria. Tot el seu món d'algerià, per tant, trontolla. Ell se sent empès a saber qui és i emprèn una recerca frenètica dels seus orígens".
Els anys de crisi i de recerca són els anys en què comença la redacció d' El primer home . Quan va morir, l'any 1960, en un accident de cotxe, es va trobar el manuscrit inconclús de la novel·la dins el vehicle accidentat. Però l'obra no va veure la llum fins al 1994. Segons Salord, "la publicació del llibre va obligar a rellegir l'obra i la trajectòria camusianes, perquè va deixar clar que els seus orígens menorquinoalgerians eren centrals per a ell". Potser si no hagués mort tan jove, Camus seria encara més menorquí del que ja és.
