Un espectacle que toca l’ànima

Oriol Broggi ha trobat a la llegenda xinesa L’orfe del clan dels Zhao el món perfecte per acostar-se una mica més al seu admirat mestre Peter Brook. Si Brook va posar el seu indeleble segell a La conferència dels ocells, basat en un poema sufí del segle XII, i en l’immens Mahabharata indi, Broggi un cop més creix com a creador amb aquesta tragèdia del segle XIII escrita per Ji Junxiang.

Si bé els espais escènics de les creacions de Broggi a la Biblioteca de Catalunya es caracteritzen per fer virtut de la senzillesa i de l’austeritat, el director trasllada al Romea l’esperit de la nau gòtica, amb un espai central amb grades a les quatre bandes que fins i tot podria recordar el teatre Bouffes du Nord del gran mestre anglofrancès abans citat. Des d’aquest espai aparentment neutre i a l’altra banda de la sumptuositat dels teatres burgesos de finals del segle XIX com el Romea, el director explora tots els elements de la posada en escena. Un vestuari que manté un estil sincrètic, elegant i precís. Una il·luminació (Pep Barcons) magnífica que crea l’atmosfera de relat mític, de conte a cau d’orella, i una cuidada i màgica banda sonora amb músics en directe en què es barregen sons xinesos amb cançons nostrades dels que serien uns trobadors de fa molts anys.

Reflexions sobre el poder

Broggi desactiva l’èpica de la història (perquè no és més bell el cant de l’ocell que canta més fort) amb una narració natural, directa i emotiva en què tots el intèrprets brillen al més alt nivell. I la violència representada no té res del fanatisme d’Incendis. El text, a més, sorprèn perquè evoca reflexions sobre el poder i la tirania, sobre la bondat i la maldat (atenció al final!), tant nostres com universals, tant antigues com actuals. Inclòs un episodi tan cristià com el dels Sants Innocents, que aquí no obstant troba una solució menys sagnant.

És cert que el ritme de la funció és una mica lent, i diria que ho és deliberadament. Broggi ens explica una llegenda amb la voluntat d’arribar a tots els públics, d’endinsar-nos en la història acceptant unes convencions teatrals per sobre de l’impossible realisme, però fent real el que passa damunt la sorra de l’escenari. Ens hem de deixar portar pel riu de les paraules. Res d’impaciència. Escoltem amb delit. I viatgem per palaus de cent portes i boscos prohibits.

Dèiem que tots els intèrprets es comprometen al màxim amb la proposta, però deixin-me destacar Pablo Derqui; un dolent que recorda el Ricard III de Shakespeare, per exemple. Un dolent magnífic. Un dolent superb. Julio Manrique és el metge ambulant que salvarà la vida de l’únic supervivent del clan dels Zhao, el fill de l’emperadriu. Es tracta d’un paper menys agraït (és el bo) i Manrique el vesteix d’humanitat. Ens el fa pròxim. Marta Marco, que fa tots els papers femenins, té un moment impagable com a mare.

Segurament menys vistós i exultant que el seu Fellini (28 i mig ), aquest espectacle de La Perla 29 té una llum profunda i una textura càlida que toca l’ànima. Imprescindible.