Va meravellar com a Angelina a La Cenerentola i ara enamora com a Lucette a Cendrillon : Joyce DiDonato es confirma com la Ventafocs dels nostres millors somnis. La veu de la mezzosoprano nord-americana, l'extrem refinament d'un cant franc i natural, enriquit per incomptables irisacions, la presència lluminosa (espectacular en el vestit de ball), tot contribueix que DiDonato ens regali aquest Nadal una composició d'una tendresa commovedora. L'òpera de Massenet no podia tenir millor defensora en la seva estrena al Liceu, però per sort DiDonato no estava sola. Alice Coote va ser un Príncep Blau més apassionat que depressiu, un adolescent afamat d'amor servit per un fraseig irreprotxable i un timbre incisiu, no tan clar com el de la seva enamorada, amb el qual es va fusionar de forma admirable en els dos grans duos al seu càrrec.
Totes dues van comptar amb l'ajut inestimable de la Fada d'Annick Massis, impecable en la pirotècnia i en les alades volutes art nouveau que Massenet va escriure per a un personatge molt més actiu que en el conte de Perrault. Diuen que no hi ha papers petits per a grans cantants, i Laurent Naouri ho va demostrar amb un Pandolfe bonifaci que va resistir com va poder els assalts d'Ewa Podles. La contralt polonesa va deixar anar tots els frens com a la hilarantment monstruosa Madame de la Haltière. Amb ben poc per cantar, Cristina Obregón i Marisa Martins van ser, com calia, dues germanastres ben ridícules, mentre que l'ampli equip de comprimaris (esperits, criats, cortesans) va rutllar sense ensurts.
Estrenada el 1899, Cendrillon no és cap obra mestra, però sí una peça encisadora si es troben els ingredients apropiats com els reunits pel Liceu. Des del fossat, Sir Andrew Davis (¿el millor director convidat que hi ha passat en lustres?) va equilibrar amb saviesa els diferents aspectes de la partitura de Massenet, des dels pastitxos que homenatgen el Grand Siècle francès fins a la lleugeresa derivada d'Offenbach, sense oblidar les efusions més romàntiques, això sí, evitant en tot moment que el sentimentalisme consubstancial al compositor francès degenerés en una sobredosi letal de sucre.
Laurent Pelly signa tot un homenatge a la màgia del conte i l'escriptura, amb el text de Perrault escampat per tot el decorat de Barbara de Limburg, una màgia triomfadora quan la Fada precipita el final apareixent sobre una gran pila de llibres. Tot i certa tendència a l'exageració, Pelly és un gran director de comèdia, i aquí va ridiculitzar sense pietat l'ambient de la cort gràcies als fantasiosos vestits de les pretendents i la coreografia de Laura Scozzi. Al mateix temps, el director francès sap alleugerir el seu traç en les escenes entre els enamorats. La producció, originada el 2006 al Festival de Santa Fe, ja amb Joyce DiDonato com a protagonista, va arribar fa dos anys a Europa en una coproducció entre el Covent Garden, La Monnaie, Lille i el Liceu. Fóra bo poder seguir jugant en la mateixa lliga si mai l'escapçat teatre de les Rambles torna a tenir una direcció artística ambiciosa.
